Què ploren les girafes?

Alexander McCall Smith. Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe) Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura. Edicions La Campana. La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia. Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, de Botswana. Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la. El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre Mma Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat botswanesa i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa. En resum, pura delícia. Salut i sort, Ivan.