Anglesos, blancs i pobres

Com ja us vaig comentar, el podcast del 27 d'octubre de The Economist és del més interessant. Un dels temes que toca és identificar quin és el grup socioeconòmic/cultural/ètnic que pitjor ho passa al Regne Unit.

Es veu que els que tenen pitjors perspectives són els blancs pobres nascuts al mateix Regne Unit. The Economist es fa ressó de l'estudi efectuat per una associació de mestres, que han analitzat els mals estudiants de manera separada per grup racial.

Aquest estudi indica que a quatre anys els blancs són els que menys mals estudiants tenen, en percentatge, comparats amb negres, pakistanís, bangladesís i musulmans. Doncs bé, a set anys els negres ja tenen un percentatge millor; a catorze els blancs només superen els nascuts a Bangla Desh; i a setze anys, són el pitjor grup de tots. A més, es veu que també són els que tenen una actitud més negativa cap els educadors, els serveis socials, les escoles i altres institucions.

Conseqüències? Diverses. Per una banda, si atenem al percentatge de població respecte del total, trobem que els percentatges d'estudiants d'origen hindú a les universitats britàniques és exagerat. Passa el mateix amb metges, funcionaris, mestres de secundària, empleats a hosteleria i restauració i altres sectors, principalment allà on es demana mà d'obra qualificada. Per una altra banda, la majoria d'aquests estudiants han gaudit d'una beca de l'estat, degut a que les seves famílies tenien nivells de renda comparativament baixos. Cada cop més, sembla que la nova classe mitjana britànica està formada principalment per asiàtics.

I clar, això peta. Peta perquè els fills dels que eren la classe mitjana veuen que altres ocupen el lloc que ells creien que tenien reservat. Els que venen de fora ens prenen els llocs de treball gràcies als diners que els donem a través de l'Estat!. Us sóna?

Més enllà de la capacitat demagògica o de raonament que tingui cadascú, cal analitzar altres variables a més del color de la pell i la religió. Els estímuls que han tingut uns i altres per a esforçar-se són els mateixos? Els obstacles que han hagut de superar? Els exemples familiars? Jo sóc dels que pensen que la proporció d'intel·ligents i de mandrosos és exactament igual a totes dues bandes del riu, el que poden canviar són les condicions ambientals. A UK les condicions són semblants, canvia l'origen i per tant cal mirar el que distingeix cada llar.

Sempre que surt aquest tema jo acabo parlant de Trainspotting, un dels films que més odio, però que alhora reconec que és tremendament instructiu. A més surt Ewan McGreggor, sempre un bon actor. Em sembla bé que facis el que creus que has de fer; no tens ganes de fer res, res no et ve de gust ni t'agrada, cap problema; però no et queixis perquè altres si que ho facin. I assumeix la responsabilitat de no haver-ho fet i les seves conseqüències.

Jo sóc un pringat, no tinc temps per res del que voldria fer, treballo com un desgraciat i estudio com un capullo, i com que sóc poc espabilat i no em toca la loteria no arribaré a res, però faig el que puc. Si tu l'única cosa que fas és passar-t'ho bé al bar amb els amics, cagar-te amb tot i fugir amb la droga o l'alcohol, ja saps el que pots (i el que no pots) esperar. I en contra del que m'agradaria, hi ha moltíssima gent que ho intenta, però no se'n surt. Uns perquè no tenen oportunitats reals, altres per causes diverses, tant pròpies com de l'entorn, però acostuma a haver una relació directa entre els que assumeixen la responsabilitat del que els passa i els que se'n surten.

Malauradament, el món és com és i no com ens agradaria que fos. És així de dur.

Salut i sort,
Ivan.