Happenstance

Avui us parlaré d'un àlbum aparegut fa un parell d'anys, però que no s'ha publicat a Espanya fins enguany.

Rachel Yamagata és americana filla d'un japonès d'origen, d'aquí el seu nom tant sonor. No sé quina és la raó per la qual el seu primer treball ha trigat tant en arribar al nostre país, però l'espera ha pagat la pena.

La paraula cantautora acostuma a associar-se al folk i la guitarra acústica. La Rachel Yamagata, en canvi, toca el piano i practica el pop. Pop adult i sofisticat, que abasta des de balades reflexives com Quiet fins a temes engrescadors amb guitarres rockeres com Worn Me Down, passant per Letter Read, una de les cançons musicalment més complexes i millor construides que he escoltat en els darrers anys. Tretze cançons, i no n'hi ha cap que em salti a l'escoltar el disc. Notable com a compositora i també nota alta pel productor, o a l'arreglista que ha reunit un cello, guitarres elèctriques, dos pianos i el que ha fet falta per parir un àlbum musicalment eclèctic amb una personalitat sonora ben definida. Ara ballable, ara melòdic, però sempre amb un estil propi i molt atractiu.

Però com a cantant Rachel Yamagata cantant és encara més interessant. Combina una dicció nítida i clara amb un registre vocal amplíssim, que va de la veu rogallosa (Even So) a la més dolça i íntima (1963), sabent passar per diferents intensitats segons la peça que interpreti i sense escoltar-se a sí mateixa, sinó al servei de la cançó. També una de les millors cantants dels darrers temps.

Vaja, que farieu molt bé en escoltar-lo.

Salut i sort,
Ivan.

Rachel Yamagata
Happenstance
RCA, 2.004.