Surprise

El darrer treball de Paul Simon és una sorpresa en més d'un sentit.

Paul Simon ha escollit com a còmplice del seu d'aquest projecte ni més ni menys que a Brian Eno, llegendari productor i músic, responsable parcial del so de bandes tant diferents com Roxy Music, Talking Heads, U2 o James. Quan algú parla de l'Eno músic, parla d'ambient music; parlar de l'Eno productor vol dir modernor.

I això és el que ha passat a Surprise. Allà on acostumavem a trobar senzillesa formal embolicant lletres profundes ara trobem un munt d'arrenjaments pop. El tranquil folk vocal marca de la casa ha deixat pas a un estil eclèctic, que sóna bé, però que no sóna a Paul Simon. Fins i tot quan ha experimentat amb influències brasileres (The Rythm of Saints), surafricanes (Graceland) o caribenyes (Songs from the Capeman, amb lletres del Premi Nobel Derek Walcott), els discos de Paul Simon es reconeixien a l'instant. A Surprise reconeixereu la veu, la manera d'acompanyar amb la guitarra acústica, i algun joc vocal.

El CD sóna bé, es agradable d'escoltar i té alguna cançó que està força bé, però no és el que m'esperava d'aquest parell d'artistes. La música no deixa escoltar la lletra, el conjunt queda massa confús. En definitiva, sóna massa com la resta del que pots escoltar a la ràdio.

No sempre pots encertar. Sort que n'hi que fins i tot quan s'equivoquen fan les coses ben fetes.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Simon
Surprise
Warner Bros., 2006.