My Dark Places

A falta d'escasses setmanes que acabi l'any, crec que ja podem adjudicar el premi a l'àlbum més eclèctic de l'any 2.006.

L'eclecticisme acostuma a ser marca d'artista novell. Un cop està més assentat (al mercat, a la indústria, als mecanismes i costums de la seva activitat) el músic, i encara més el grup musical, acostuma a amotllar-se a allò que li surt millor. Per exemple, Prince, que fa vint anys no parava d'experimentar, porta deu anys sense sortir de la plàcida mar del funky, lluny dels oceans de la improvisació.

I si esmento Prince és perquè crec que és el referent més proper de The Television Personalities, que ens porten el seu primer treball en vuit anys. A caball entre el rock i el pop, amb incursions electròniques, de banda de música fallera, musica parlada més que cantada i amb la inclusió d'una marxa nupcial, l'únic que els falta és el funky que ara professa Prince. Són setze cançons difícils, tristes i melangioses, que parlen de solitud i de gent que se sent marginada. Casualment o causalment, el compositor Dan Trecy ha passat uns anys a la garjola, motiu del llarg parèntesi del grup.

El conjunt sona més dispers que l'obra més madura de Prince o la del més actual Rufus Wainwright, que sap donar-li més consistència i té un estil més definit, però supera àmpliament el Prince més repetitiu i la majoria del pop insuls que patim avui en dia.

Em quedo amb les cançons més romàntiques, potser també les més àcides i desenganyades d'una banda independent com cap altra. No us perdeu Ex-Girlfriend Club, No More I Hate You's(una referència a Eurythmics?) ni I'm Not Your Typical Boy.

Salut i sort,
Ivan.

The Television Personalities
My Dark Places
Domino, 2.006.