The Good, The Bad and The Queen

Va haver un temps en que era costum crear supergrups. Bandes formades a partir de músics que havien assolit l'èxit en altres grups. El primer que va tenir èxit massiu em sembla que va ser The Cream, i el darrer The Traveling Wilburys. Entre d'ells, noms mítics com Asia, Blind Faith, Crosby, Stills & Nash, Emerson, Lake & Palmer, PowerStation, o The Highwaymen. Però ara hi ha un nou membre al club.

The Good, The Bad and The Queen són Damon Albarn (cantant de Blur i Gorillaz), Paul Simonon (baixista de The Clash; si, encara és viu), Simon Tong (guitarra de The Verve) i Tony Allen (bateria habitual de Fela Kuti). La suma no s'assembla a cap de les parts.

Albarn canta d'una manera entre desprocupada, lànguida o deixada de la mà de Deu. Afegeix-li una interpretació per part de la banda que en cap cas no destaca; com a molt algun punteig de guitarra. I tot això embolicau amb una producció on abunden els efectes de so (Behind The Sun i Nature Springs en són bons exemples) i tens un àlbum de rock dolç i trist, amb una fosca melancolia, que en algun moment m'ha recordat el The Final Cut de Pink Floyd però que en cap moment li arriba a la sola de la sabata. En canvi, a la gent de Rolling Stone sembla que els ha agradat (amb la seva crítica podeu trobar enllaços a Rhapsody per fer un tast de les cançons).

No sóna gens malament, però quan arriba el final no el trobes a faltar.

Salut i sort,
Ivan.

The Good, The Bad and The Queen
The Good, The Bad and The Queen
Parlophone/Virgin/EMI, 2007.