Letters from Iwo Jima

A aquestes alçades, ja sabeu tots que Clint Eastwood ha emprat la Batalla d'Iwo Jima per a signar una obra mestra de cinema antibel·licista. Ja us vaig parlar de Banderas de nuestros padres. Ara he vist la segona part del díptic, Cartas desde Iwo Jima.

Primer comentari: tots dos films es poden veure de manera independent. Ni cal veure un abans que l'altre ni cal l'altre per entendre l'un. Totes dues són obres independents i complementàries alhora. Sembla ser que per estalviar despeses els rodatges si que van ser coincidents, si més no en les escenes rodades a Islàndia, i de fet hi ha algunes escenes que es repeteixen a ambdues pel·lícules, però només hi ha un personatge secundari que aparegui a totes dues.

Segon comentari: El díptic pertany al gènere antibel·licista, no al bèlic. En la meva opinió, està a l'alçada d'un cim com Los mejores años de nuestras vidas, és molt millor que la més simpàtica Todos fueron valientes, i molt més profunda que lnfierno en el Pacífico. Saving Private Ryan, amb tot el que mostra de l'horror bèlic, per mi no és del mateix grup. Spielberg opina que hi ha guerres justes i que aquella guerra s'havia de fer i no critica la guerra en si, sinó que només mostra el calvari pel que van haver de passar els que hi van ser. Gallipoli i Senderos de Gloria, més que discutir la guerra en si, mostraven l'absurd (des de l'òptica civil) de la mentalitat militar. I pel·lícules com Before the Rain, tot i ser completament pacifistes, estan més interessades en mostrar les claus d'un conflicte concret que no en fer un discurs universal.

Tercer comentari: no us deixeu influir per les discretes recaptacions als mercats americà o espanyol de Cartas desde Iwo Jima. Teniu en comtpe que hi ha molta gent que no està ni acostumada ni disposada a llegir els subtítols (algun dia n'he de parlar d'això) i, en el cas americà, a veure el seu exèrcit com l'invasor i el dolent de la pel·lícula.

I ara entrem en matèria. Tenim una pel·lícula lenta i amb poc color. Com que Jack N. Green, el responsable tradicional de la fotografia als films de Clint Eastwood s'ha llançat a la seva pròpia carrera com a director, ara és Tom Stern qui ocupa el lloc. El canvi no s'ha notat gaire, perquè l'estil continua sent molt sobri. Green acostumava a filmar pel·lícules fosques, efecte que a les nombroses escenes a l'aire lliure s'aconsegueix amb una saturació molt baixa dels colors, vorejant el blanc i negre. Escenes naturalment a escenaris bèl·lics, ja que les escenes tant al Japó com als Estats Units tenen uns colors ben vius que reflecteixen l'alegria de la vida en pau.

La narració de la història parteix de la fictícia troballa de cartes dels soldats japonesos enterrades a Iwo Jima. Cartes que van escriure mentre eren allà i que mai no es van arribar a enviar. Mentre aquesta troballa és inventada, les cartes que es llegeixen durant el film són si no veritables, versemblants. Una de les principals fonts d'informació que es van manegar al preparar la pel·lícula van ser les cartes que les famílies dels soldats van rebre, entre elles les del propi general Tadamichi Kuribayashi, que van ser publicades el 2002 (i que aviat veuran la llum traduïdes a l'anglès, Picture Letters from Commander in Chief).

Aquest punt de partida inspira un extraodinari guió de la novell Iris Yamashita, que és un prodigi de sensibilitat i que admet diverses lectures. Apareixen els temes de l'honor, l'obediència deguda, i el deure de cumplir amb les obligacions que t'han ensenyat que tens pel fet d'haver nascut on ho has fet. I sense cap mena d'idealisme: el film reflecteix tant herois com fanàtics. Apareixen també els sentiments d'aquells que no participen tant dels codis d'honor tradicionals i la transformació que ja estava en marxa a meitat del segle passat a la societat japonesa, i ho fan amb totes les seves contradiccions: hi ha qui s'ha estat fotent dels generals i de perdre la guerra però no dubta a suicidar-se perquè han perdut la batalla i així els ho han ordenat. Atenció al diàleg entre dos soldats, que mostra cruament aquest xoc cultural dins d'un sol exèrcit: tens sort, ara només t'odien els teus enemics.

Apareix també el xoc de civilitzacions. La mentalitat amb que afronten el combat i el que es troben al davant els japonesos, amb por, tensió, respecte; i la manera en que ho fan els americans, molt més despreocupada, gairebé com si anessin de pícnic. Com diu el mateix Eastwood en una molt recomenable entrevista, als soldats japonesos els van dir que havien de lluitar fins al final i que s'oblidessin de tornar a casa, que anaven a morir; això no li pots dir a un soldat americà. Fins i tot quan tots dos bàndols cometen assassinats a sang freda, ho fan de maneres molt diferents. No us perdeu l'escena en que el Baró Nishi parla davant dels seus soldats amb un presoner americà, o quan llegeix una carta després.

Sang i fetge, poc. Una mica més que a Flags of Our Fathers, però només l'imprescindible per a fer entendre la brutalitat de la batalla i el que estaven patint aquells homes. Ho podeu percebre a través del trailer japonès del film, o si preferiu l'americà.

En el que és molt superior Letters From Iwo Jima respecte del seu germà és en les interpretacions. Els actors japonesos, encapçalats per un magnífic Ken Watanabe, han aconseguit transmetre emocions d'una manera que no van aconseguir els només eficaços actors nordamericans. Es pot pensar que ho tenien més fàcil perquè el seu rol és de gent més desesperada i en una situació encara més límit, però jo crec que aquests han entés molt millor el que Clint Eastwood pretenia amb aquest film. Si en el guió el tractament de tots els temes és molt mesurat i equilibrat, les interpretacions són contingudes i plenes de matisos. Els japonesos tenen una manera diferent de declamar quan fan servir la veu, però parlen amb els ulls.

Per cert, el papa Eastwood pot estar orgullós de la música que ha fet son fill Kyle. Piano melangiós que omple l'espai amb una magnífica melodia d'aire oriental que, a banda de ser molt bonica, aconsegueix portar la sensació de pèrdua irremediable que va ser tot allò.

El qualificar Cartas desde Iwo Jima d'obra mestra és naturalment una opinió molt personal. El cert és que Letters From Iwo Jima ha rebut crítiques excel·lents dels més prestigiosos mitjans i valoracions molt favorables a la majoria de webs d'aficionats. Jo crec que tant considerant el film com cinema de reflexió, com veient-lo com cinema bèlic, és una pel·lícula rodona.

En definitiva, una cinta intimista que commou i porta a la reflexió, sense fer-se pesada i explicant perfectament la tragèdia de la guerra.

Com a curiositat, dir-vos que la Warner s'ha apuntat a la moda de fer una sèrie de cartells del film. A mi m'agrada especialment el dedicat al mercat japonès, però vosaltres igual preferiu els que han dedicat als principals personatges d'aquesta grandíssima pel·lícula.

Salut i sort,
Ivan.

Clint Eastwood
Letters from Iwo Jima
Malpaso / Amblin Entertainment, 2006.