Live at the Massey Hall (1971)

Neil Young continua publicant els seus arxius, plens de gravacions de concerts apassionats.

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l'àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l'èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d'alguna joia inesperada. D'entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l'acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se'n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s'allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l'exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l'Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l'alçada de l'Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l'encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l'any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d'un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d'un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l'ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l'àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l'únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d'aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l'hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d'aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t'esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d'amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.