La Història passa per l'Ulster

La meva generació ja ha vist alguns moment històrics. No anecdòtics, vull dir Històrics. Una anécdota va ser veure al telenotícies com esclatava el Discovery. Història va ser veure com Nelson Mandela sortia de presó, en directe i davant les càmeres de tot el món. O veure l'encaixada de mans entre Arafat i Rabin al davant de la Casa Blanca. Sóc massa jove per a recordar com va dimitir Nixon, però recordo perfectament haver-me quedat amb la boca oberta mirant com Willy Brandt s'emocionava davant la gent creuant el mur Aquell va ser un gran dia.

Ahir, dos que sempre han dit el pitjor l'un de l'altre van seure a una mateixa taula. Sense mirar-se i sense estar l'un al costat de l'altre. Si no hagués quedat lleig, haguessin sortit a la foto tapant-se els nassos. Però van seure, van parlar i van després fer-se una foto, per a deixar constància davant de tothom que s'havien posat d'acord per a governar plegats l'Ulster.

Ja veurem què en sortirà de tot això. No trigaran gens a matar-se verbalment i a barallar-se sobre a qui li han de donar diners i a qui han d'ignorar. A casa nostra, hi ha un govern on els dos actors principals es desprecien l'un a l'altre, i tots dos menyspreen el tercer. Ja hem vist quines escenes d'ópera bufa pot deparar aquest repartiment. A Irlanda del Nord és molt diferent, allà tots dos s'odien; hi ha morts a sobre la taula, acumulats durant molts anys de guerra civil a petita escala. Allà tenen montada una tragèdia grega de la que volen escapar.

Ian Paisley ha dit que han entés que no poden deixar que el seu odi mutu i justificat pel passat els impedeixi afrontar els problemes del futur. Res d'apenediment, però màxim realisme i coratge. Saben que el poble, aquells a qui diuen defensar, no els perdonaria no ser a l'alçada de la situació i han fet, contra tot pronòstic, l'única cosa raonable que podien fer. Em sembla molt bé, i crec que encara que el govern que formin duri només quatre dies, donarà una estabilitat democràtica de la que serà molt difícil que ningú se'n surti a partir d'ara. Han canviat les regles del joc.

Encara que jo sigui optimista de mena, no farà cap mal a ningú recordar totes les barbaritats que uns i d'altres han defensat durant aquests anys. En la meva opinió, especialment perillós és el reverend Paisley, capaç d'escridassar Joan Pau II al parlament europeu acusant-lo de ser l'Anticrist. Si critico Israel o Iran per estar pràcticament en mans de fanàtics religiosos, aquí he de fer el mateix. Adams, per la seva banda, mai no ha dit que matar, encara que sigui perseguint una finalitat política, estigui malament. No s'hauran posat d'acord només en mamar de la mamella?

Podeu llegir la notícia a La Vanguardia o a El Periódico.

Malauradament, a Espanya encara no hem arribat a aquests nivells de racionalitat.

Salut i sort,
Ivan.