A Weekend In The City
Els Bloc Party em semblen la versió fosca de Franz Ferdinand, la ràbia de The Pixies amb la sofisticació de The Cure, hereus d'un pop fosc i un rock contundent, una barreja que van combinar molt bé els Smashing Pumpkins. Acaben de publicar el seu segon àlbum després del seu debut amb l'aplaudit Silent Alarm (2005).
Les onze cançons responen més o menys a un mateix patró. Hi ha un tros de cançó més tranquil i una tornada molt canyera i rítmica. La part en la que més se'n surten és la trallera, on aconsegueixen transmetre tota l'energia del món i engrescar fins el més parat. En canvi, les parts més calmades crec que no estan tant pulides. Les primeres cançons, també les més canyeres, són les que més m'han agradat; mentre que les balades no m'han semblat especialment remarcables.
El disc arranca amb tres bombes rítmiques: Song For Clay, Hunting For Witches (extraordinària), i Waiting for the 7.18, on comencen a posar més groove i menys agressivitat. The Prayer i Uniform continuen amb el ritme contundent però ara desaccelerant i rebaixant el nivell de decibelis. Aquesta primera és la millor part del disc. Cinc cançons, que no és poc.
A partir d'aquí el CD es torna més tranquil i crec jo entra dins dels paràmetres habituals del que pots sentir a la ràdio. La que més m'ha agradat d'aquest grup és Sunday. I el que passa és que el so és més homogeni i es perd part del caliu que transmet la banda quan es solta.
Perquè la banda és molt bona. El poderós baix de Gordon Moakes es llueix especialment a Song For Clay (Disappear Here), la bateria de Matt Tong és omnipresent i sempre sensacional i actua com a corretja de transmissió de les guitarres de Kele Okereke i Russell Lissack, que arreu ho fan la mar de bé, ja sigui en acords acústics, furiosos riffs o amb el pizzicato amb que obren Waiting for the 7.18. Menció especial per la manera molt elegant de cantar del tal Okerere, ben acompanyat a les armonies per Lissack i Moakes.
Curiositat: quan escolteu Hunting For Witches, fixeu-vos en el tros pregravat que van repetint. Oi que diuen "Madrid, uno"?
Els Franz Ferdinand (per cert, qui els van donar la seva primera oportunitat) em van entusiasmar en directe però em van decebre a l'escoltar-los a casa. De moment els Bloc Party m'han entusiasmat a casa.
Salut i sort,
Ivan.
Bloc Party
A Weekend In The City
Wichita, 2007.
2 comentaris:
Vaya no los conozco , pero las referencias que pones son buenas
Pixies es uno de mis grupos favoritos , sus dos primeros discos me encantan de the cure , Pornography , faith , concert ,luego ya no tanto y de smaiching , el siammeses .Asi que mirare este grupo porque tiene todos los numero de que me guste .
Mmm ... la comparación con los Pixies la he hecho porque en algunos momentos me han recordado su fiereza tocando; estilísticamente no se parecen en nada.
Los otros grupos sí tienen más puntos de contacto.
Por cierto, el viernes vamos a cenar a casa de los suegros, por lo que me uno a latorre en no poder ir a ver a los Underwater.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada