Ballad of the Broken Seas

Un parell d'excel·lents cantants oferereixen un disc suau, que entra de mica en mica, ple de mig temps i eclèctic que desmunta tòpics. Tota una trovalla.

Tòpic nº1: si un àlbum ve signat per dos cantants, el més segur és que destaquin molt les seves veus i la música (l'acompanyament, el resultat global) es resenteixi.

Fals. No només la producció és exquisita sinó que a més es permeten incloure llargs passatges instrumentals i fins i dos temes on ningú dels dos canta.

Tòpic nº2: un gran cantant té una gran veu.

Fals. Ja fa anys que des de Dylan (el primer) a Stevie Nicks (la veu més freaky?) s'accepten les veus rocalloses, però és que la nostra parella de cantants tenen tots dos timbres absolutament vulgars i tampoc no fan servir ni crits ni grans exageracions tècniques per a transmetre emocions. De debó canten o es limiten a acaronar el micro?

Aquest és el segon compacte de l'ex cantant de Belle and Sebastian. Segons explica la seva pàgina oficial, el va anar a veure després d'un concert de Queens of the Stone Age a Glasgow i van quedar d'acord en fer quelcom junts, tot i que sembla que la major part de la gravació s'ha fet per separat, tu a Glasgow i jo a Los Angeles. De la cronologia exacta no n'estic segur, perquè també he llegit per algun lloc que ja van fer un tema junts pel primer CD de la Campbell al 2003.

Us he dit que és un àlbum elèctric? Us ho explico en detall: L'àlbum comença amb Deus Ibi Est, on mentre canta Lanegan sembla que vagi del pal Tom Waits, però aleshores surt la Isobel i et clava uns coros angelicals que no tenen res a veure. La cançó que dóna nom al disc va del mateix pal, i la final The Circus Is Leaving Town és encara millor en aquesta línia, només ell amb el seu estil de sempre. Black Mountain, la segona, em recorda la música New Age de gent com Enya o Lorenna McKennitt que beuen del folk irlandès. Continuem amb una cançó practicament de bressol, The False Husband, amb una orquestració que incorpora des de la secció de corda fins a les trompetes passant per un dobro que ni el millor Morricone. Una altra cançó de bressol és (Do You Wanna) Come Walk With Me?. Trobes a faltar un blues? Aquí tens una versió (Ramblin' Man) del gran Hank Williams. I a mi Saturday's Gone i especialment Dusty Wreath (que sembla inspirat en el Tom's Diner) em recorden la Suzanne Vega, mentre que Honey Child What Can I Do? aporta les dosis de pop més naïf que jo m'esperava d'una ex-Belle and Sebastian.

Vaja, que no m'esperava que un disc d'un ex-Belle and Sebastian (que, a diferència de la meva dona, a mi mai no m'han enganxat) m'agradés tant. Per aquest any està previst un tercer àlbum seu en solitari, que de moment està previst que s'anomeni Milk White Sheets. Espero ansiós.

Salut i sort, Ivan.

Isobel Campbell & Mark Lanegan Ballad of the Broken Seas V2, 2006