Patty Waters Sings

Patty Waters té una veu càlida i domina la tècnica vocal. Punt a favor.

He descobert aquest CD gràcies a una elogiosa referència a un disc en directe que la Waters ha publicat el 2005 i no he pogut localitzar. I és una llàstima, perquè ara estic molt encuriosit per saber com és un concert seu.

Les set cançons d'aquest CD són balades de jazz vocal clàssic, que la senyora interpreta magistralment amb un acompanyament mínim de piano que no fa més que agrandir la seva veu delicada. Màxim rendiment amb mínim de despesa. La inicial Moon, Don't Come Up Tonight és impressionant.

Però, l'album inclou també un llarg tema experimental, Black Is the Color of My True Love's Hair, què és una història completament diferent. A mi em recorda les improvisacions de Jimi Hendrix amb la seva guitarra: suposo que hi ha un punt indefinible on uns pensen que és genial, d'altres agoserat o innovador, i altres que és una anada d'olla.

L'acompanyament instrumental canvia del delicat acompanyament al ruidós acompanyament, i l'exhibició -portentosa, cal dir-ho- vocal de la cantant ens porta dels crits als gemits i d'allà a la recitació. En experimentació vocal jo m'he quedat en Bobby McFerrin, no sóc prou innovador. (I Hendrix m'agrada, però també reconec que amb un canuto abans, la seva música millora molt.)

Per quan volgueu descobrir sensacions noves.

Salut i sort,
Ivan.

Patty Waters
Sings
Caliber, 1965