Reflexions sobre la guerra a l'Iraq

La guerra és, cada dia que passa, una eina més eficaç per a aconseguir els seus objectius. Parteixo de la premisa que va establir fa més de cent anys Von Clausewitz: la guerra és la continuació de l'acció política, per altres mitjans, per a aconseguir una determinada finalitat política (que alhora pot tenir conseqüències -finalitats amagades- econòmiques, socials, etc.).

Els Ilustrats com Rousseau creien que amb la suficient inversió en educació, i comptant amb la bondat intrínseca de l'ésser humà, s'acabaria amb la guerra, perquè la gent bona i formada no voldria matar d'altres. El que ha acabat passant és que gent bona i formada (i no tota) no vol que morin d'altres, especialment si són els seus fills, veïns, o compatriotes.

Gaudir d'aclaparadores superioritats militar, tecnològica, econòmica, industrial i de propaganda no li estan donant als Estats Units la victòria a l'Iraq. Tothom que tingui un mínim coneixement d'Història, o una certa pràctica amb el Civilization, sap que això havia estat fins a finals del segle XX garantia d'èxit.

Però, la insurgència a l'Iraq es pot permetre el seu nivell actual de baixes, tant militars com civils, mentre que el U.S. Army, no. I el que és més novedós històricament: tampoc no es pot permetre el nivell actual de baixes civils del bàndol contrari. Igual que li va passar a la URSS a Afghanistan, a Israel al Líban, o als mateixos EUA al Vietnam, la primera d'aquesta nova era de guerres.

Portar la teva infanteria i plantar la teva bandera a un lloc ha deixat de significar que el territori és teu i ets tu qui mana. L'exercici del poder ha de ser molt més subtil.

Després de la històrica, la reflexió política: Bush ha malmés la seva bala militar. Ha llençat el seu exèrcit a conquerir el país equivocat (no era una amenaça real, ha quedat demostrat) i ha sofert tantes baixes i despeses que el seu país (tot el país: l'exèrcit, la població, l'economia) han quedat exhausts. Ara no els queden prou forces per afrontar amb suficients garanties d'èxit una altra campanya militar, molt més dura que la iraquiana, i que potser és més necessària, a algun país que sembla que dóna més motius per a fer por: l'Iran, Corea del Nord, o Pakistan.

Quan l'emperador s'equivoca, tots en patim les conseqüències.

Salut i sort, Ivan.