Babel

Des que el desaparegut Robert Altman va rodar Short Cuts (aquí, Vidas cruzadas) s'ha posat de moda les pel·lícules que van entrellaçant diferents històries però que no en tenen cap de principal. Sense anar més lluny, el darrer Oscar a la millor pel·lícula, Crash. Babel participa d'aquesta tendència.

El tercer film d'Alejandro González Iñárritu arribava avalat no només pel nom del director i del seu repartiment (Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal), també pel seu èxit a diferents festivals i el prestigi del guionista Guillermo Arriaga i el compositor Santiago Santaolalla. A partir d'avui, a més, té set nominacions als Oscars, una xifra més que respectable.

Us explico el film: Al Marroc passa una cosa, que afecta una gent que hi ha allà, altra gent que hi ha als Estats Units i a Mèxic, i fa que un noi i una noia es coneguin al Japó. Ambients molt diferents on els pares pateixen (d'igual manera) pels seus fills, els joves cerquen l'amor dels altres (a cada lloc com poden) i la gent s'espabila com com sap i li deixen per sortir endavant. I ja està.

És una obra ideològicament modèlica, el missatge és clar i positiu, però cinematogràficament molt pobra. L'espectador es veu sotmés no només al canvi d'escenari sinó també als canvis en el pla temporal, perquè l'acció va davant i endarrere entre els diferents llocs sense que al començament tinguis cap pista. El ritme narratiu, en les tres diferents trames, és lentíssim. Això és una llosa per una pel·lícula que per construcció renuncia a cap moment de clímax i que no aconsegueix desprendre's del van passant coses però que en cap moment li diu a l'espectador cap a on va la pel·lícula. I si, el montatge ha rebut nominació a l'Oscar.

La música de Santaolalla accentua el ritme pausat del film. Insisteixo en el punt perquè si bé és cert que en determinats moments és encertat, la trama japonesa (per a mí la més interessant) se'n resenteix molt d'un ritme massa lent. Això si, és una banda sonora molt maca que segurament sonarà bé independentment del film.

En canvi, la fotografia, a càrrec de Rodrigo Prieto, no ha estat premiada amb la nominació, tot i que és extraordinària. Capta maravillosament bé la llum africana, el capvespre a Mèxic, els interiors d'espais íntims a Mèxic, el Marroc i els EUA i es llueix especialment a la nit de Tokio. Impressionant.

Els actors estan tots bé, i molt bé en els casos d'Adriana Barraza, Brad Pitt i Rinko Kikuchi. Interpretacions mesurades i apassionades en papers molt dramàtics i que en mans d'altres haguessin donat lloc a excessos cara a la galeria. Pinten personatges humans, tal com sóna: vulnerables, insegurs, que s'enfureixen i que pateixen com tots nosaltres, plenament comprensibles i amb els quals és més que fàcil solidaritzar-se.

El millor de la pel·lícula cau en la denúncia de determinades injustícies, algunes policials, altres administratives, totes derivades d'una determinada concepció del poder. No calen discursos per a mostrar el que és evident, només ensenyar-ho, i això el director ho fa molt bé. Superar la incomunicació actual entre persones i entre civilitzacions és un missatge molt lloable, però cal quelcom més que bons propòsits per a construir una bona pel·lícula.

Jo crec que un film ha de tenir una certa unitat, ha d'haver quelcom que ho lligui tot per algun lloc, i a Babel em costa molt trobar-ho. I ha de tenir ritme, fer-te desitjar que arribi la següent escena, provocar que t'oblidis de quant de temps portes assegut a la butaca del cinema, i entretenir-te. Babel no aconsegueix res de tot això. Però també reconec que té aspectes molt bons i que si fos professor d'institut portaria la canalla a veure'l.

Si aneu a veure'l, això si, aneu en versió original. No em crec que els excel·lents dobladors que hi ha a Espanya hagin pogut copsar tots els matisos que sents en mexicà, anglès, àrab, bereber i japonès.

Salut i sort,
Ivan.

Alejandro González Iñárritu
Babel
2006