Patriotismes

El darrer dia 17 El País va publicar aquesta notícia. Als EUA hi ha una ONG que es dedica a fer de conillets d'índies per a posar a prova el dispositiu defensiu del país. Entren a l'espai aeri nordamericà en avionetes, sense autorització i posant a prova els sistemes de defensa. Ho fan per ajudar la força aèria a millorar les seves mesures de protecció, i estan d'acord amb els comandaments de la USAF.

La primera reacció que tens és la típica d'Obelix: estan bojos aquests romans!. Bojos uns, per invertir una gran quantitat de temps, diners i esforç, i no en parlem del risc personal, i bojos els altres (l'Administració pública) per permetre-ho, fomentar-ho i subvencionar-ho.

Però anem una mica més enllà. Aquesta gent s'ho passa bomba. Ells tenen una afició, l'aeronàutica, que és caríssima i han trobat una manera subvencionada de practicar-la. I a més de practicar-la d'una manera especialment llaminera: desplaçaments no tant curts, jugar a lladres i serenos, escenaris i eines reals ... Va, confesseu: qui no va sortir de veure Top Gun amb ganes de pilotar un F-16?

I no només és divertit: també és patriòtic. Perquè estan fent un servei al seu país, ajudant a millorar les seves forces armades. Reconeguem-ho: molts de nosaltres no ens apuntarem mai a la milícia (jo em vaig escaquejar tant com vaig poder) però ens agrada opinar que les coses s'haurien de fer millor i fins i tot pontificar sobre com s'haurien de millorar. Doncs aquesta gent està contribuint directament. Poc o molt, això ho sabrà l'alt comandament americà, però està col·laborant.

Una organització així és, crec jo, impensable a Espanya. D'entrada, perquè aquí hi ha excés de xovinisme i dèficit de patriotisme. Aquí molt emplenar-se la boca, molt penjar banderes de tres metres d'alçada, però poc sacrificar-se pel país; i cobrar en negre, oblidar de demanar la factura, llençar el paper fora de la paperera i preferir que els alemanys facin el negoci abans que altres espanyols que parlen d'una manera una mica rara ...

Perquè hi ha patriotisme allà i aquí no? Opino que l'amor només sorgeix per tres vies: l'enamorament instintiu i irracional, la profunda admiració, i l'agraïment. I el patriotisme és una mena d'amor, en aquest cas a un col·lectiu imaginari que transmeten l'educació i els mitjans de comunicació.

Els EUA no seran exemplars en moltes coses, però els nordamericans tenen força motius per a admirar el seu país. Són el país més poderós de la Terra, tant econòmicament com militarment o culturalment; s'han construit el sistema polític que ells han volgut i que respon a grans trets als seus valors; i és innegable que en l'immens territori del que disposen poden trobar tota mena de racons maravellosos, tant naturals com construits per l'home, que els fan creure que és el lloc més bonic del món.

I motius per a estar agraïts? Ja podeu parlar del desastre que estan patint a l'Irak, que no us entendran. Allò ho ha provocat un president, però no el país. El país i les seves institucions se salven de la crítica, preservant d'aquesta manera l'orgull nacional. En canvi, és el país (i no cap president o partit governant en concret) qui amortitza els guanys de permetre oportunitats a tothom (bé, a moltíssima gent; un percentatge més ampli del que hi ha a Europa) i de l'elevat nivell de vida del que majoritàriament gaudeixen.

La història espanyola, en canvi, ens dóna una tradició de dirigents i partits polítics corruptes, dictadures on es vetllava pels interessos de molt pocs i s'oblidaven les necessitats de molts, i un exèrcit propi que ha matat més espanyols que qualsevol exèrcit extranger. Si, les conseqüències d'una guerra civil són llargues i devastadores. Què hem d'agrair o admirar? Algunes coses, sense cap mena de dubte, i fins i tot algunes de les que va portar el franquisme, perquè en quaranta anys no hi ha manera de no fer res malament, però la sensació majoritària és que molt del bo s'ha fet tot i que havia un govern, i no gràcies a ell.

Vaja, que saber assignar bé les responsabilitats és una gràcia per un país. Però per a saber-ho fer, cal una cultura política que aquí encara no tenim.

Salut i sort,
Ivan.