Jaquetes de pell de Valentino

Aquests dies estic treballant a la seu barcelonina de Software AG, enfront de La Illa. Falten cinc minuts per les nou i, mentre estic escoltant amb l'iPod un Tarda Tardà endarrerit , em pita un cotxe que circula pel lateral de la Diagonal.

És un compacte nou, d'aquests que acostumes a llogar quan vas de viatge de negocis, amb dos senyors dins. Molt simpàtic, el conductor m'informa que és italià, que ha vingut a Barcelona per una convenció del grup Valentino (m'ensenya un tríptic de la reunió, a l'Hotel Princesa Sofia) i que busca un català que li agradin els italians per a fer-li un obsequi. Ui. Jo que pensava que s'havia perdut i que volia com arribar a l'aeroport.

Sense donar-me temps a respirar, m'ensenya un parell de caçadores de pell, ambdues de la marca Valentino, noves de trinca i embolicades en sengles bosses de plàstic transparent. Que si em cauen bé els italians? De puta mare! (aprofitant que ma mare no llegeix això). Per a mi, mira què bé.

Això si, m'ha de demanar un favor. Ui, ui, ui. Si us plau, si em poguessis deixar una mica de diners per a posar benzina, que anit vam anar al casino i ens vam deixar tota la pasta. Suposo que em va veure la cara i va afegir immediatament que al darrera meu havia un caixer automàtic. I com que jo li vaig dir que no podia ser, ell em va demanar si li podia regalar les jaquetes a algun altre català amable. Jo vaig dir que si, ells van marxar, i tant amics.

Digueu-me malfiat. M'encanta que les senyores em vulguin aixecar la camisa, i que els senyors em vulguin regalar jaquetes de pell, però tot alhora i a més, un tio amb perilla,no.

Salut i sort,
Ivan.