Travesuras de la niña mala

No fa gaire comentava que les dues darreres obres d'un dels meus referents cinematogràfics, Eric Rohmer, m'havien decebut. Del meu gran ídol literari, Don Mario Vargas Llosa, puc dir una cosa semblant: les seves dues darreres novel·les només són boníssimes.

I és que, acostumat a obres mestres com La ciudad y los perros, Elogio a la madrastra, Conversación en La Catedral o La fiesta del chivo, he de reconèixer que Travesuras de la Niña Mala no passa de ser una obra menor. Que qualsevol altre escriptor es deixaria tallar una mà per escriure-la, cal dir-ho.

Argument: Ricardo està enamorat d'una noia que no ho està d'ell i que a més no li agrada com és, però amb la qual viu una relació romàntica i apassionada que dura molts anys. Així de simple. Vargas Llosa reflexiona un cop més sobre la naturalesa de l'amor i sobre la fascinació que persones molt diferents exerceixen sobre nosaltres, un tema que he trobat al llarg dels seus llibres i articles. Si voleu conèixer més detalls de la trama, internet està plena de llocs on us espatllaran la sorpresa. Jo us recomano que llegiu el llibre.

En aquesta novel·la es barregen les dues facetes més conegudes de Vargas Llosa: la de fabulador, creant una captivadora història d'amor, i la de cronista, ja que aprofita per a fer un repàs breu, lúcid i profund de l'época i els llocs on li ha tocat viure. Vargas Llosa ha situat les aventures de la seva parella de protagonistes a diversos dels llocs on ell mateix ha viscut. Això li permet tant rendir homenatge a ciutats com Madrid o París, com passar revista un munt de modes socials, moviments culturals, tendències literàries i personatges que ha vist desfilar durant la seva vida. Em resulta molt interessant que algú a qui li han penjat la fama d'escriptor de dretes tingui una mirada tant tendra sobre els revolucionaris dels anys 60 i l'univers hippy, per exemple. Només és possible quan s'han entés les motivacions i els sentiments dels que hi participaven. La seva crítica a la hipocresia social és més tova i elegant en la forma, però gens condescendent en el fons: les oligarquies peruana i anglesa queden retratades d'una manera molt dura i gens complaent, sense que hagi cap sortida de to, simplement presentant-les en la seva salsa. I, no podia ser d'altra manera, la crítica als militars golpistes i a Alan García és demoledora, aquest cop ja sense embuts. Cap sorpresa pels que llegim Piedra de Toque, i tota una lliçó per a molts que es creuen esquerrans i miren per sobre de l'espatlla els que no són de la seva corda. També cal dir que Don Mario aprofita per a passar comptes amb alguns que no li van fer el pes i té el bon gust de no mentar entranyables enemics seus com Gabriel García Márquez o Alberto Fujimori.

Don Mario continua dibuixant els seus personatges amb molt de carinyo. Tot i que odies els defectes dels protagonistes, o precisament per això, te'ls estimes i els fas teus. Jo si més no m'he identificat molt tant amb Ricardo i la seva manera d'estimar, com amb ella i la seva manera de tractar qui estava enamorat sense ser correspost. He passat per aquests camins i he vist amics meus passar-hi: el que escriu Vargas és completament versemblant i real.

Els dolents de la pel·lícula, en canvi, són molt dolents. En això tampoc ha canviat el geni d'Arequipa. Si ja em va fer odiar Trujillo sense saber res de la seva biografia abans de llegir La fiesta del chivo, durant l'escassa setmana que m'han durat les Travesuras de la Niña Mala he odiat intensament un japonès menyspreable que ben just si diu una frase en tota la novel·la, però parla d'ell tant malament que el fa odiar.

Apareixen altres temes, de manera lateral, a la trama. Per exemple, el sacrifici conscient: saber que fer-ho et costarà la vida, o la felicitat, però fer-ho igualment perquè és el que s'ha de fer o perquè si no ho fas t'odiaràs a tu mateix el que et quedi de vida. Hi ha tres personatges (entranyables) que pateixen les conseqüències de tal decisió. Uns els anomenaran ingenus, altres diran que van tenir el coratge de fer allò que creien correcte, però el cuiner, el pintor i l'intèrpret marxen de la novel·la amb la satisfacció de no haver fugit, i ens deixen amb un record vívid que inspirarà moltes hores de tertúlia.

Vargas Llosa també reflexiona sobre la solitud i la necessitat, no ja de companyia, sinó de sentir-se estimat i acompanyat. Igual que a L'art d'estimar Erich Fromm reflexiona sobre diversos tipus de relacions amoroses, en aquesta novel·la Vargas Llosa escriu sobre la necessitat que tenim de rebre amor d'aquells que ens estimem, precisament d'ells. Pares i fills, o substitutius, amics i familiars, cònjuges, ... Tenim necessitats afectives i no hi ha res que les pugui reemplaçar si no les podem satisfer bé. Obriu bé els ulls quan llegiu el nom de Yilal: hi ha molta miga a aquelles pàgines.

Don Mario continua fent servir el seu vocabulari peruà tant característic. Que recordi ara, cojudeces, huachaferías, ternos, pichiruchis i altres termes que no són habituals a Salamanca habiten les pàgines de la novel·la. Tractant-se d'un escriptor tant versàtil i que sap que té audiència mundial, el més fàcil i comercialment interessant hagués estat traduir tots aquests termes a un espanyol més estàndar, però no, Vargas Llosa es manté fidel al seu llenguatge i la manera d'expressar-se que sempre ha tingut. El seu estil d'explicar-se, a més, m'agrada molt. Frases no massa llargues, amb el que es fa directe; i no massa curtes, que el farien sec. Alguna vegada posa l'adjectiu al costat contrari on jo ho faria, però sempre resulta eufònic i original. Això sí: la novel·la és una novel·la pura, sense alternar diversos gèneres com havia fet a altres obres com Pantaleón y las visitadoras, per exemple. I tot i que hi ha salts de continuitat, els flashbacks són mínims.

He disfrutat una barbaritat.

Salut i sort,
Ivan.

Mario Vargas Llosa
Travesuras de la niña mala
Alfaguara, 2006.