Volver a empezar
Segon àlbum d'aquest grup, diuen que la darrera bona notícia del pop espanyol.
La veritat, no n'hi ha per tant. Lletres típiques, melodies que en el millor cas estan simplement bé i quan no són ensopides, i una interpretació discreta.
Prima el piano molt més que no la guitarra, tant a les balades com als talls més rítmics. El cantant Marcos Casal té un estil que trobo antiquat, allargant molt les notes, fent que qualsevol cançó tingui un aire de balada, per molt rítmica i viva que sigui. Reconec que saben fer una cosa que a mi m'agrada molt: els crescendos sostinguts, en aquest cas de piano i guitarra, i que els donen molt bon resultat a Corre, per exemple.
No sonen ni bé ni malament, sinó repetitius. És un grup que encara està buscant el seu estil, a força de repetir les tres coses que saben fer bé i sotmetre's a uns arrenjaments i una producció que fan servir els recursos típics del pop espanyol. Escoltar La Sonrisa de Julia és recordar immediatament des de Los Secretos fins a La Oreja de Van Gogh, passant per Radio Futura o Álex Ubago.
Ja veurem on ens porten.
Salut i sort,
Ivan.
La Sonrisa de Julia
Volver a Empezar
2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada