Els millors discos del 2006

Un cop acabat l'any, la tradició marca fer resum i elaborar la llista del millor de l'any.

Aquests dies n'haureu pogut llegir un munt de llistes d'aquestes. Limitant-nos al tema musical, les llistes de la millor música publicada a Espanya durant el 2.006 han sovintejat i no han assolit cap mena de consens, tot i que hi ha discos que es repeteixen arreu. Per exemple, podeu mirar les llistes que han preparat els blogs La Brújula Verde i Blogpocket, una pels àlbums en castellà i l'altra pels internacionals (per tant, no hi ha espai ni per Lluís Llach ni per Fermín Muguruza).

Un altre blog, Cogiendo Caracoles, també n'ha elaborat un altre, de ranking.

Els crítics d'El País han destacat els següents treballs:

1. Orphans, de Tom Waits.
2. Whatever People Say I Am ..., de Arctic Monkeys.
3. The Black Parade, de My Chemical Romance.
4. Kensington Square, de Vincent Delerm.
5. The Greatest, de Cat Power.
6. The Underdog, de Tego Calderón.
7. Rudebox, de Robbie Williams.
8. Fundamental, de Pet Shop Boys.
9. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
10. ¡Ay Caramba!, de Ska Cubero.
11. The River in Reverse, d'Elvis Costello & Allen Toussaint.

I els del suplement Què Fem de La Vanguardia també n'han elaborat dues. La dels discos extrangers:

1. We Shall Overcome, de Bruce Springsteen.
2. Modern Times, de Bob Dylan.
3. The Life Pursuit, de Belle and Sebastian.
4. Futuresex/Lovesound, de Justin Timberlake.
5. Whatever People Say I Am ..., de Arctic Monkeys.
6. L'horizon, de Dominique A.
7. Victory for the Comic Muse, de The Divine Comedy
8. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
9. The Drift, de Scott Walker.
10. The Greatest, de Cat Power.

I la dels discos espanyols:

1. Batiscafo Katiuscas, d'Antònia Font.
2. Mujeres, d'Estrella Morente.
3. El tiempo de las cerezas, de Bunbury & Vegas
4. Mística domèstica, de Roger Mas.
5. De Benidorm a Benicàssim, de diversos autors.
6. Aguantando el tirón, de La Excepción.
7. L'univers, dels 12Twelve.
8. Garabatos, de Josele Santiago.
9. Alegato meridional, del Grupo de Expertos Solynieve.
10. Las jugadas imposibles, de Tachenko.

I, naturalment, Famoses Darreres Paraules també té la seva llista. El criteri és diferent: sel·leccionar el millor d'entre el que he escoltat durant aquest any i he publicat alguna nota, independentment de si el disc era del 2.006 o d'algun any anterior. He esperat una setmana pera a donar temps a Dover, però el seu Follow the City Lights no m'ha agradat tant com per entrar a la llista. Malauradament, no he tingut l'oportunitat d'escriure articles sobre algun àlbum que si que hagués aparegut a la llista. Anoteu els següents, a espera que en algun moment els pugui comentar:

• Orient/Occident, de Jordi Savall i Hesperion XXI.
• Do Whatever Turns You On, d'Aberfeldy.
• The Devil and God Are Raging Inside Me, dels Brand New.
• La versió que de Rhapsody in Blue van enregistrar Michel Camilo i l'OBC.

I ara si, els millors del meu 2.006 han estat els següents:

1. The Carnegie Hall Concert, de Keith Jarrett. Una obra mestra que rivalitzarà amb la que va signar a Köln fa trenta anys.
2. Hammersmith Odeon, London'75, de Bruce Springsteen and the E Street Band. No és estrictament d'aquest any, el vídeo fa molt temps que corre, però si que s'ha publicat per primer cop com a CD.
3. Half The Perfect World, de la Madeleine Peyroux. Jazz festiu i veu arrassadora.
4. Happenstance, de Rachel Yamagata.
5. Gulag Orkestar, de Beirut. Imaginació, frescura, atreviment, vitalitat: música.
6. Where You Live, de la Tracy Chapman. Un valor segur que aquest any s'ha revaloritzat.
7. This Life, de Martha Wainwright. Quan el cognom no pesa gens.
8. 3121, de Prince. Els genis mai no deixen de ser-ho, encara que estiguin en baixa forma.
9. Scissors in my Pocket, de Polly Paulusma. La millor de les cantautores pop, i això és dir molt.
10. We Push, You Pull, dels Unfinished Sympathy. La millor banda de rock del país ha fet un pas endavant en la via comercial.

I menció especial per la doble entrega de Marisa Monte; pel manifest polític de Neil Young i per la recuperació del seu concert amb els Crazy Horse; per les Cold Roses de Ryan Adams; per les trobades d'Isobel Campbell amb Mark Lanegan, la del Boss amb un munt de músics de folk i la de Mark Knopfler amb Emmylou Harris; per aquell concert antològic de Jackson Browne i per la sensacional tornada de Pearl Jam; per les noves entregues de Drive-by-Truckers i de Big & Rich; i el doble àlbum de Eleftheria Arvanitaki i el recull d'enregistraments de John Cerminaro.

No us queixareu que no us recomano música, oi?

Salut i sort, Ivan.