Flags Of Our Fathers

Anit vam anar a veure la penúltima pel·lícula de Clint Eastwood i us he de dir que m'ha donat molt de material per escriure, o sigui que armeu-vos de paciència.

El primer que cal dir és que aquest article és necessàriament injust, perquè Banderas de nuestros padres és només la primera part d'un díptic on Eastwood reflexiona sobre la inutilitat de la guerra. Però, també es pot apreciar com a pel·lícula en si mateixa i això és el que faig aquí. No content amb tenir els nassos de rodar un film on critica les aventures militars, i fer-ho en aquest moment té un encant i una alçada moral que cal destacar, Clint Eastwood ho ha fet per partida doble.

I a continuació cal aclarir que Flags of Our Fathers no és una pel·lícula bèlica, sinó intimista, reflexiva i evocadora. Si que es mostren escenes de combat i es veu una mica de sang (se'n suggereix molta més) però és només per a que l'espectador entengui l'estat mental, el trauma, la profunda ferida que acompanya els tres protagonistes de la trama.

Són tres jovenets de vint-i-pocs anys que s'han vist embolicats a la guerra, apuntats per a defensar el seu país i compartint companyonia divertidament amb altres nois com ells, fins que els aboquen a l'infern i han de veure aquells amics a qui estimen i admiren. Les escenes de la vida de milícia, lluny de ser apologia militar, multipliquen l'efecte humà del que ve després. Els tres es troben que de sobte pateix un tractament d'herois que saben que no es mereixen i que no els agrada, perquè s'adonen que la gent que s'ha quedat a casa no sap (no té manera de saber-ho) què és la guerra.

Eastwood ensenya magistralment el canvi de valors i de percepció dels nois, i com la fascinació per la guerra (els uniformes, les medalles, la figura de l'heroi, la disciplina i el sacrifici dels soldats) es manté en els que no participen directament, i es perd per aquells que ho toquen. Fascinació que és ben senzilla d'entendre veient el desplegament naval des del cim del Subirachi o el vol rasant dels caces de la marina americana. Eastwood no necessita diàlegs per parlar. (I si no ho creieu, no us perdeu el silenci que comparteixen el soldat Doc Bradley i la mare del soldat Harlon; escena que passarà als annals del cinema).

Eastwood ha adaptat un llibre que explicava la història d'uns soldats, però ha deixat la història (i la Història) en un segon pla i ha preferit fer un retrat d'uns personatges i una població que proporciona una visió de com som i sobre la manera tradicional en que tradicionalment hem resolt els conflictes entre comunitats. Els personatges que retrata són complexos com la vida mateixa, plens de matisos, i els acabes estimant amb tots els seus defectes.

Banderas de nuestros padres és un film molt emotiu, però no espereu plorar en cap moment, perquè no és gens sentimental. Més aviat es pot qualificar cruel i descarnat amb la presentació dels fets (i també amb algun polític) i tendre i humanista alhora de parlar de la gent del carrer. Una pel·lícula que no és intelectual, però que convida en cada fotograma a reflexionar sobre un munt de coses i que, contra el que t'esperes en un primer moment, parla més de la postguerra (és a dir, sobre la gent) que de la guerra mateixa.

Jordi Costa, en un article a Fotogramas, ha relacionat aquest film amb El hombre que mató a Liberty Balance, suposo que en el sentit que en totes dues obres es desmonta el mite de l'heroi. Ho trobo encertat i m'atreveixo a dir que aquesta negació dels herois és una característica de l'obra de Clint Eastwood. A El fuera de la ley ja deixa clar que d'herois l'exèrcit no en dóna, si més no d'exemplars; A Bronco Billy desmitifica la figura dels ídols de colla, el tio duro al que tothom admira; A El Jinete Pálido (encara hi ha qui no la consideri una obra mestra?) reflexiona també sobre l'admiració cap a l'heroi, essent l'heroi un desencantat cínic que ha abjurat de tal condició; a Bird retrata el seu ídol Charlie Parker d'una manera crua i descarnada; a Cazador blanco, corazón negro retrata amb els seus defectes i febleses un dels mites indiscutibles del cinema americà; a Absolute Power adapta un best-seller on el dolent és qui hauria de ser el millor; y a Sin perdón es carrega el mite de l'aventurer del salvatge oest americà. Clint Eastwood creu en les persones, en el seu treball i la seva bona fe, no en els arquetips.

Jo Flags of Our Fathers la vinculo més amb La delgada línea roja i Los mejores años de nuestras vidas que no pas amb Salvar al soldado Ryan. La darrera t'explica una història i, aprofitant l'avinentesa, et diu que això de la guerra només és divertit quan és imaginari. Les altres t'expliquen que la guerra és un infern (la de Terrence Malick) i que després, haver-te deixa't allà els millors anys o inclús les mans no et serveix de res i ningú t'ho agraeix (la de William Wyler). Clint Eastwood ens explica el mateix en dues hores i quart.

I precisament la seva llargada es el què separa Banderas de nuestros padres de ser una obra mestra. Dels seu 135 minuts crec que li sobra com a mínim un quart d'hora. Puc entendre perquè Eastwood repeteix tants cops els homenatges als soldats (per a fer-nos adonar del seu fartament), perquè repeteix dos cops l'escena de la carretera (perquè aquell és un record que perseguirà el conductor tota la vida) i perquè hi ha tantes escenes de convivència entre soldats (perquè així els veus com es veuen ells: com a nois junts vivint normalment) però el cert és que es fa un pèl massa llarga. A més, els flashbacks li treuen ritme a la narració i impedeixen que hagi un clímax en cap moment. Un montatge diferent de la pel·lícula, tampoc necessàriament lineal, podria canviar-la molt.

Als Estats Units cap dels dos films sembla haver tingut un gran èxit comercial, però això pot canviar si l'Acadèmia les omple d'Oscars. De moment, Clint Eastwood ja és candidat per totes dues obres (és el primer cop que això es dóna) als Globus d'Or.

El mes vinent estrenaran Letters from Iwo Jima, gairebé integrament en japonès, que segons Rolling Stone és encara millor, amb Ken Watanabe en el paper principal. Espero impacientíssim.

Salut i sort,
Ivan.

Clint Eastwood
Flags of Our Fathers
Malpaso/Amblin Entertainment, 2006.