Tengo una pregunta para usted

El programa de moda de la televisió a Espanya, Tengo una pregunta para usted, sembla que no agrada gaire als periodistes professionals. No fa gaire era l'Antoni Bassas qui es queixava des de les pàgines de El Periódico del poc nivell intelectual i el poc revelador que resultava interrogar el president del govern per part de ciutadans del carrer. Ara és Lluís Foix qui al seu blog compara el programa amb el menjar ràpid.

A banda de les imperfeccions que pugui tenir el programa dirigit per Lorenzo Milá, crec que el que l'audiència valora és l'espontaneitat i la realitat de les qüestions que es plantegen. Entre la ciutadania i la classe política que la representa hi ha una distància enorme, creixent i perillosa. I la professió periodística, moltes vegades es preocupa més de fer una bona entrevista que no d'explicar la realitat a la seva audiència, que tinc per mi que hauria de ser el seu objectiu prioritari. L'assaig polític és un génere apassionant i molt respectable, però molts cops el que la gent vol és entendre perquè passen les coses que passen seu voltant.

També opino que la majoria de la gent que et creues pel Passeig de Gràcia no està gens amoïnada pel dret a l'autodeterminació, igual que normalment la gent que passeja per la Castellana tampoc reflexiona sobre el bilingüisme a Catalunya. La situació penitenciària del senyor De Juana Chaos no passa de ser una situació particular, i el fet que Acebes mentís fa tres anys pot ser molt greu si, però la majoria de polítics porten tres anys sense dir tota la veritat precisament, i segurament alguna de més grossa ens deuen d'estar colant.

És possible que si Rodríguez Zapatero o Rajoy haguessin estat entrevistats per periodistes com Javier Pradera, Antonio Franco, Pedro J. Ramírez o Luís del Olmo una petita minoria hagués apreciat respostes més interessants. Però recordem que la Democràcia és el regne de la majoria. I la majoria funciona amb qüestions molt més prosàiques, com el preu del cafè i el sou. Crec sincerament que una entrevista tal hagués tingut molta menys audiència, perquè entrevistats i entrevistadors haguessin estat parlant de les seves coses.

Ja fa més de vint anys que el gran polític que ha estat Manuel Fraga va proclamar al congrés que el que li interessava a les mestreses de casa és quant costen els cigrons. I és que debatre sobre la inflació pot ser interessantíssim, però el que importa de debó és quants cafès et pots permetre amb el teu sou.

Salut i sort,
Ivan.