The Private Life of Sherlock Holmes

La setmana passada vaig anar a la Filmoteca a veure aquest film per quarta vegada en pantalla gran, a banda de tots els cops que l'he vist per televisió o a l'ordenador. Estem parlant d'una de les pelis de la meva vida.

Què té d'especial La vida privada de Sherlock Holmes? Frescura, época victoriana vista amb informalitat, ganes de fotre-se'n d'un mite (un dels meus mites literaris, també) i que és una comèdia feta a consciència, seriosament, no un slapstick qualsevol a base de ganyotes, imitacions de tontos, paròdies de marietes o altres excrements creatius. Aquí hi ha un guió escrit amb carinyo, uns actors que saben perfectament el que tenen entre mans, un disseny artístic a l'alçada d'un relat d'época, un director que sap treure-li suc de tot plegat i, last but not least, una música fascinant i captivadora.

La pel·lícula, ho admeto de seguida, no és cap gran obra del cinema. De fet, no és de les millors de Billy Wilder. Fa servir un estil d'humor que envelleix malament. Igual que a One, Two, Three, aquí hi ha jocs de paraules, equívocs, algunes ganyotes i la burla del viejo verde tant pròpia del sempre sarcàstic Wilder. No trobareu un retrat de les misèries socials com a El apartamento o Sabrina, obres mestres que continuen plenament vigents, però si un indefinible encant naïf que provoca que siguem molts els frikis fidels a aquesta comèdia d'intriga. Un dilluns a la nit, plovent a bots i barrals, i havia mitja entrada a la filmo. Proveu a programar un Bergman o un Spielberg.

Un dels punts a favor és la lleugera paròdia que fa de Sherlock Holmes, jugant amb el mite del personatge públic i la molt més prosaica realitat de l'home. Un tema que trobem a d'altres films de Billy Wilder, com Front Page o sobre tot la sarcàstica Ice in the Hole. Holmes té nombrosos elements que segurament van fascinar Wilder. La seva misogínia, l'addicció a la cocaina, la seva impertinència quan el seu talent es troba obstaculitzat per d'altres amb menys talla intel·lectual. Les relacions de Wilder amb les dones van ser sovint conflictives, amb dos matrimonis i diversos afers. I tots els seus col·laboradors es queixaven que quan escoltava una idea que considerava poc brillant, el sovint calmat i de bon humor Billy podia ser molt i molt cruel.

Els papers principals de The Private Life of Sherlock Holmes estan interpretats pels no massa coneguts Robert Stephens (Holmes, aleshores marit de l'avui celebèrrima Helen Mirren), Colin Blakely (el Dr. Watson) i Geneviève Page. Excel·lents actors, però no primeres espases. Si ho és en canvi Christopher Lee, molt solvent en el paper del germà del detectiu, tot i que segurament els personatges més recordats són els de la mestressa del 221b de Baker Street (Irene Handl, una encantadora Mrs. Hudson) i la molt còmica i tendra Reina Victòria a que dóna vida la Mollie Maureen.

Si no em falla la memòria, aquesta va ser la darrera col·laboració de Billy Wilder amb I.A.L. Diamond. Una de les millors parelles de guionistes de tots els temps, responsable entre d'altres joies de The Apartment, per la que van guanyar l'Oscar. Ja he comentat abans que aguantar el caràcter de Wilder no sempre era fàcil, però es veu que va ser ell qui va dir de deixar-ho còrrer. Pel que he llegit a internet, hi ha un tal Michael Hardwick que ha escrit una novel·lització d'aquest guió.

El film havia de constar de quatre històries. La productora va considerar que resultava massa llarg i es van retallar dues, de manera que el que sempre hem vist ha estat una versió molt incomplerta del que Wilder tenia al cap. Tot i així, la pel·lícula no va funcionar i va perdre diners. Als EUA hi ha a la venda un DVD amb escenes addicionals que s'han pogut rescatar i imatges soltes, acompanyades de la maravellosa música de Miklós Rózsa. Wilder va escoltar el seu Concert per a violí i t més tard li va demanar que l'adaptés per a la banda sonora d'un film que estava preparant. De fet, a alguns llocs diu que va ser la música la que va inspirar el film. Podeu veure Miklos Rózsa fent de director d'orquestra a l'escena del Llac dels Cignes. Es tracta d'un música d'una fràgil bellesa, on els aguts del violí són contrarrestats per una orquestració suggerent i captivadora.

Hi ha una categoria de pel·lícules que podriem anomenar petits clàssics. Reconeixem que no són cap maravella i que no formaran part de cap llista de les millors de la història, ni han canviat el curs de l'art cinematogràfic, però que els hi tens un afecte especial, que veure-les un cop i un altre no és cap problema i que quan fa un temps que no les has revisades les trobes en falta. Deixo pendent publicar la meva llista particular, però Billy Wilder hi apareix més d'un cop i aquesta és segurament la primera.

Salut i sort,
Ivan.

Billy Wilder
The Private Life of Sherlock Holmes
Mirisch, 1.970.