Veus que ens deixen

Una de les grans aficions que tenim molts és veure esport. Per a desesperació de Vio, en el meu cas és veure i no practicar.

Això em porta a que la meva memòria sentimental estigui plagada d'imatges i protagonistes mítics. El penalty de Djukic, aquell no gol de Salinas a Boston, la cistella al darrer segon de Solozábal a una final de Copa, la falta de Koeman, són moments fàcils de recordar. Estava a tal lloc, amb tal altre ... batalletes d'aficionat. Però a més, queda un solatge de moltes altres retransmissions, de grans moments anònims que t'han fet gaudir de l'espectacle de l'esport simplement pel bon joc que tenies davant dels ulls.

Parlo d'això arrel de la jubilació anticipada de José Ángel de la Casa, per a mí un dels que millor han retransmés partits de futbol a aquest país, i indiscutiblement el millor en atlestisme. Al mateix ERE cau també Pere Barthe, històric líder del bàsket català i espanyol.

Del primer tothom recorda el gol de Señor en que gairebé queda afònic, però a mi em quedarà a la memòria un estil pausat i informatiu de transmetre un partit. Escoltaves el que deien ell i els seus comentaristes i aprenies alguna cosa, o com a poc et feien pensar que estaven equivocats i discurries tu el què. L'antítesi de Montes i el seu fútbol con fatatas (sic).

Pere Barthe crec que és qui més ha fet en aquest país per a promocionar el bàsket. Ha presentat sempre un esport emocionant, on compta tant tenir unes condicions físiques excepcionals (alçada, velocitat, agilitat) com la rapidesa en pensar, la imaginació o la determinació en aconseguir un objectiu. Recordo els seus diàlegs amb Albert Julbe o el desaparegut Antonio Díaz Miguel (al fútbol se juega con los pies, al balonmano con las manos, y al baloncesto con la cabeza) i els seus resums als finals de partit, on valorava no només el resultat sinó la qualitat del joc i l'actitud dels jugadors.

Ja fa més temps encara que no podem gaudir dels mestres Miguel Ángel Valdivieso i Juan José Castillo. Castillo va retransmetre de tot, especialment tennis (entró, la bola entró) però per a mi sempre serà aquella veu solemne que anunciava les alineacins a l'aleshores Cinc Nacions: primera línea, con el número 3, John O'Donnell, 29 años, metro setenta y noventa y cinco kilos de peso, agente de seguros; i així un rera un altre. Em feia molta gràcia veure que no eren jugadors de rugby, sinó el carnisser, el professor a la universitat o un guàrdia de tràfic que aquell dia es juntaven per a jugar. El va substituir el més didàctic Martí Perarnau (no vaig descubrir el seu nom fins fa molt poc) i a ell l'apassionat i apassionant Ramón Trecet. Gales llama a gritos a las puertas del Walhalla! bramava ell el darrer partit de Jonathan Davies abans de passar-se al rugby a XIII.

De moment em queden Puyal i Pere Escobar. De Pitu Abril tinc molts records, però no juga a la mateixa lliga.

Hi ha una qüestió de política de personal que avui no comentaré, però que també té miga: en un temps en que les retransmisions esportives mouen un dineral, Televisión Española es desprén d'alguns dels locutors més prestigiosos, experts i amb més contactes que pot haver no només a Espanya, a Europa.

Naturalment, el que compta de debó ho protagonitzaven Butragueño, Epi, Gavin Hastings o Abascal, però res no hagués estat igual sense la seva companyia.

Salut i sort,
Ivan.