La niebla y la doncella

Vaig descobrir el sargent Bevilacqua i la caporal Chamorro fa un parell d'anys, quan van haver de resoldre el cas de El alquimista impaciente, una novel·la que va guanyar el Premi Nadal i que després va tenir una adaptació cinematogràfica que no he vist. Els he retrobat i m'ha alegrat molt.

Pels que no saben del que estic parlant, l'escriptor Lorenzo Silva ha creat una parella de guardia civils, el sargent Rubén Bevilacqua i la caporal Virginia Chamorro, que són el fil conductor de vàries novel·les policíaques. L'adjectiu negre s'acostuma a aplicar en aquests casos, però les dues que jo he llegit les he trobades lluminoses. Parlaré de La niebla y la doncella, però gairebé tot és aplicable també a El alquimista impaciente, tallada pel mateix patró.

En el que s'acostuma a anomanar presentació, hi ha un assassinat. I com marquen els cànons, la presentació és ràpida i fluïda, de manera que la parella protagonista pot posar-se de seguida a desfer el nus. A la novel·la negra de qualitat la policíaca presentació no és més que una excusa per a que l'escriptor desenvolupi el seu art en un desenvolupament social, generalment fent un retrat de la societat i els ambients que més l'interessen. Ho van fer els clàssics americans i ho podeu veure també a obres més properes com les de Francisco González Ledesma i el seu entranyable inspector Méndez. Eduardo Mendoza en canvi opta per la sàtira i tant Montalván com Camilleri per la ironia. Lorenzo Silva toca la descripció del teixit social d'una manera molt més lleugera, ell està més interessat en les relacions personals que s'estableixen entre un seguit de personatges ja de per si molt interessants. Del contacte entre ells i especialment de les reflexions personals de Rubén Bevilacqua, narrador en primera persona, surt el millor de la novel·la.

I és que la col·lecció humana que apareix a La niebla y la doncella no té desperdici. Trobem la neuròtica, la manipuladora, el conspirador, la frívola, el mimat ... tots aparentment tòpics però tots molt més complexes, com és a la vida real. I els millors són la forta i fràgil Virginia Chamorro, filla rebel d'un general de la infanteria de marina, i el sargent Bevilacqua, llicenciat en psicologia i aturat de llarga duració, que es va apuntar a la Guardia Civil per a viure d'alguna cosa i que ara està divorciat i ha de compartir el servei amb una noia 10 anys més jove i més bonica del que ell voldria.

No extragueu d'aquesta darrera frase cap conclusió precipitada. A La niebla y la doncella res no és el que sembla i fins que el nus no es desfà i arriba el desenllaç no sospites com es resol la trama. Tot i que a Silva li interessa més el retaule humà que el puzzle policíac, és plenament conscient que el génere està basat en l'entreteniment del lector i el respecte a les normes bàsiques de misteri que requereix enginy per a resoldre.

Tot i així, veureu que del nus us interessarà tant esbrinar qui és l'assassí com anar descobrint les personalitats dels diferents personatges. Si no fos pel magnetisme de trobar el culpable, aquest llibre seria d'aquells que vas aturant-te cada poc perquè el que llegeixes et va recordant gent que coneixes i anécdotes que has viscut.

I el desenllaç, com també dicten les normes, és igualment ràpid: explicar què va passar, tancar les finestres que havien quedat obertes i l'epíleg humà, que és una invitació a seguir acompanyant Bevilacqua i Chamorro en les seves aventures.

Aquest relat de cínics ambiciosos està ambientat a la illa canària de La Gomera. No sé si és el paradís suggerent que retrata l'autor, però a mi m'han entrat moltes ganes de visitar-la. Les més de tres-centes pàgines del llibre, serien un excel·lent reclam turístic sinó fos perquè duren menys que una llaminadura a la porta d'un col·legi. No ho havia dit, però Silva li dóna a la trama un ritme molt viu que contrasta encertadament amb la calma amb la que es viu a l'illa.

I si us fa por entrabancar-vos cada cop que aneu a llegir Bevilacqua, estigueu tranquils: els amics li diuen Vila.

Salut i sort,
Ivan.

Lorenzo Silva
La niebla y la doncella
Destino, 2002.