Rhapsody in Blue

Aquest CD va sortir l'any passat i va guanyar el Grammy llatí com a millor àlbum de música clàssica del 2006. I durant massa temps l'he tingut a la nevera.

Pels que coneixeu Camilo de les seves col·laboracions amb Tomatito, del latin jazz o de la banda sonora de Two Much: res a veure. Pels que associeu Gershwin amb la banda sonora de Un americano en París: tampoc hi ha massa semblança.

Michel Camilo i l'OCB (quin goig que una orquestra de casa nostra guanyi un premi tant important!) ofereixen una versió fresca, divertida i estimulant de la famosa suite de Gershwin. La música té en tot moment una gran vivacitat, fins i tot quan Camilo es queda sol amb el piano en moments més tranquils (al començament de l'Allegro, per exemple) t'atrapa i et fa estar pendent del què passarà a continuació.

Altres versions que he escoltat de Rhapsody in Blue són més mesurades. Puntuen més el fraseig i la melodia, mentre que en aquest cas el que destaca sobre tot és un estat d'ànim efervescent. No sé com ho van enregistrar, però sóna talment com un directe en que els músics estaven engrescats i amb ganes de fer-ne una grossa.

Una nota que no té res a veure amb el disc i sí amb el nostre petit país. L'orquestra té un impossible nom oficial, Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, fruit de dues administracions amb afany de protagonisme; una marca local, OCB, críptica i impersonal però fàcil de recordar i pronunciar; i una marca internacional, Barcelona Symphony Orchestra, senzilla i semblant a les d'altres grans orquestres. Política, disseny i utilitat, tot en un.

Em sap molt de greu haver-me perdut el seu recent concert a l'Auditori. Podeu escoltar fragments del disc aquí.

Salut i sort,
Ivan.

Michel Camilo
Rhapsody in Blue
Telarc, 2006