West

El novè àlbum de la Lucinda Williams és una proposta tranquila però amb una gran força interior.

Tretze cançons, totes bones i no cap que destaqui excessivament per sobre de la resta. Més que tranquil, aquest CD és lànguid. Sembla que les cançons estiguin cansades i més que sonar s'arrastrin pel cau de la teva orella. Però és només el primer moment, mentre no escoltes les lletres, plenes d'amor, de solitud, de l'amargura del desengany i d'esperança pel futur.

Lucinda Williams és propietària d'una veu tant càlida com poc pulida que sap emprar molt sàbiament. Sentiment és la paraula que ve al cap a l'intentar descriure la seva interpretació. Però canta pels altres, no per ella mateixa: fa que l'escoltin com a l'instrument solista que és, no pretén que l'audiència només es fixi en el bé que canta.

L'acompanyament és senzill i efectiu: diferents guitarres (atenció al solo de guitarra en tons greus de Are You Alright), secció ritmica eficaç (destaca a Learning How To Live i a Wrap My Head Around That), afegits com el violí de Come On, i un so compacte que embolica perfectament la veu.

West recorre territoris que van del country al pop passant pel rock. Definir-lo com un àlbum de country pot ser correcte, però et pot portar a l'error de confondre'l amb les propostes de gent com Dayna Kurtz, Hank Williams III o els Big & Rich, amb les que té poc a veure. Ens cal trboar una etiqueta millor. Als EUA ara els ha donat per parlar d'americana, un tipus de música que barreja els estils tradicionals d'aquell país, però on apleguen gent com la mateixa Williams, Jay Farrar, Alison Krauss & Union Station, The Jayhawks o Willie Nelson, que tampoc tenen tant a veure entre ells. Per comparació amb altres obres que he comentat, el que més s'assembla és el treball conjunt del Mark Knopfler i l'Emmylou Harris. En qualsevol cas, un disc que segur que us agradarà.

Proposta per un vespre casolà: novel·la de Vargas Llosa, bourbon amb gel i la veu de Lucinda Williams.

Salut i sort,
Ivan.

Lucinda Williams
West
Lost Highway, 2007.