Espanyol, 3 - Werder Bremen, 0

Gran partit de l'Espanyol davant del Werder Bremen. Molt bon ambient a la graderia, un joc poc vistós però molt eficaç al camp i un resultat extraordinari.

Tots dos equips van començar el partit amb moltes precaucions. En el cas de l'Espanyol això semblava lògic per l'entitat del rival; pel Werder, això va ser el seu gran error. Perquè donar-li peixet a un rival és el pitjor que pots fer a l'esport. Cap dels dos equips no havien fet res destacable en els primers vint minuts, però els catalans van treure un còrner i Moisés Hurtado va ser el més hàbil a l'àrea alemanya. I amb l'un a zero l'Espanyol va mostrar que ha aprés la lliçó que li va ensenyar el Benfica i es va tirar enrere, llest per a no deixar-se prendre l'avantatge i preparat per a ampliar-lo al contracop. Nosaltres estàvem situats en línea amb la porteria que ocupaven els de Bremen, i vam passar la primera part amb el cap girat cap a l'altra banda del camp. Els més actius per part alemanya van ser Frings i Diego, incansables tot el partit i amb molt poques errades tots dos.

Aquest primer gol va ser el moment determinant del partit, perquè la davantera del Werder és molt bona quan té metres per davant, però ahir, en un camp no massa gran i amb una defensa atrinxerada al darrera, no van tenir cap oportunitat per a lluir la seva velocitat. Parem esment a la sòlida defensa de l'Espanyol. Ahir jugava Lacruz, l'únic veterà que tenen; la resta són nois tots per sota dels vint-i-cinc i molt prop dels vint. I amb una defensa construida amb joventut i en progressió, són dels equips menys golejats d'Espanya. Si no traspassen ningú i reforcen amb encert el mig camp, hi ha un projecte de futur molt interessant.

El partit va continuar exactament igual. Això inclou un dejà vu: als sis minuts de la segona part, una altre córner i aquest cop va ser Pandiani qui va avançar-se a la defensa alemanya. El dos a zero era ja un resultat molt important. L'Espanyol podia viatjar a Bremen tranquilament i en canvi els alemanys sabien que si el partit acabava així els costaria molt arribar a la final. L'equip que dirigeix Thomas Schaaf és conegut per la seva vocació ofensiva i ho vam poder comprovar: tots amunt, molt d'espai al darrera. Diego ho va intentar tot, però el creatiu migcampista brasiler mai no va trobar una bona línea de passada cap els seus davanters. A Miroslav Klose no li va arribar ni una bona pilota en tot el temps que va ser al camp. Els minuts que passen, augmenta la desesperació ... ja coneixeu el final: contraatacs mortals de l'equip que es defensa. Primer expulsió del porter, per derribar Tamudo quan encarava tot sol porteria, després la puntilla del tercer gol.

Al final Almeida va donar un ensurt però Gorka va demostrar que l'Espanyol té dos porters en qui pot confiar: ell i Kameni, que no es perd cap partit de lliga. De l'Espanyol també destaco a Jarque, De la Peña i Riera.

Potser l'Espanyol va començar la competició de la UEFA aspirant només a fer un paper digne. Quan li dius als porters que un serà el titular a la lliga i l'altre a Europa, així ho dones a entendre. Però poc a poc ha anat agafant embranzida i ara mateix està a dues passes de la glòria.

Una nota també sobre les aficions periques. M'identifico amb els que van a mirar el partit més o menys tranquilaament. I m'agraden els que em reben a la porta de l'Olímpic cantant Donde están, no se ven / en Europa, los culés, però no puc sufrir els que quan està guanyant el seu equip es dediquen a cridar puta Barça, puta TV3 o els maleducats que quan la megafonia emetia missatges en alemany començava a escridassar.

Vaja, que de pericos, com de culés, n'hi ha de tota mena.

Salut i sort,
Ivan.