El ventall de Lady Windermere

Al TNC es representa aquesta obra d'Oscar Wilde, una mostra del gènere de l'alta comèdia que al cinema va popularitzar gent com l'Ernst Lubitsch.

I la referència al mestre Lubitsch és obligada perquè Josep Maria Mestres, director del muntatge, afirma que ha estat una inspiració per ell i un dels motius de traslladar l'acció de l'Anglaterra victoriana als anys vint ha estat retre-li un petit homenatge, ja que Lubitsch va fer el mateix en la seva adaptació cinematogràfica.

La trama, seguint la tradició del blog, no us l'explicaré, però la podeu trobar resumida tant en anglès com en castellà. Si voleu llegir l'obra sencera, l'original en anglès forma part del Projecte Guttenberg i la traducció al castellà de Julio Gómez de la Serna de Cervantes Virtual.

Alta comèdia amb un munt de personatges, diàlegs brillants i molta elegància tant a les interpretacions com a l'escenografia, just el que demana el génere. També un polset de melodrama, especialment al tercer acte, perquè una cosa és foter-se'n fins a la medula de la hipocresia de l'alta societat i una altra riure-se'n dels sentiments humans. Wilde era massa bo per a fer això darrer, i era prou dolent com per a deixar passar l'oportunitat d'allò.

Els actors estan tots més que bé. Això és dir molt, perquè hi ha un munt de secundaris amb poc diàleg però molt de suc (Lady Agatha, per exemple) que el poc que fan ho broden. Les dues protagonistes mengen apart. La Sílvia Bel composa una Lady Windermere ingènua i puritana però no pas tonta, amb la frescor dels vint-i-un anys que se li suposen al personatge. La Carme Elias, a banda de donar una lliçó de dicció i elegància cada cop que obre la boca, se la obre a tothom al mostrar una sensualitat exhuberant cada cop que mou el cos. Tant la seva entrada en escena com especialment l'escena en que recupera el famós ventall queden a la retina de tots els espectadors. De debó que aquesta dona va nàixer el 1951? Interpretació cerebral i gestual alhora, impressionant en totes dues vessants.

Punt també a favor per uns decorats (Pep Duran) i il·luminació (Ignasi Camprodon) molt efectius que aconsegueixen crear un ambient luxós amb quatre canyes. Passar d'ensenyar només una sala a mostrar tot un palau amb només un toc de llum és un puntàs impressionant. El vestuari ideat per la Nina Pawlowsky és impecable i l'únic punt del muntatge on es nota el canvi de década. I si tot ens ha agradat, és de justícia donar-li el mèrit al director. Un director ben simpàtic que va portar la veu cantant al col·loqui que va seguir l'obra dissabte passat. Allà vam escoltar, entre d'altres coses, tant David Selvas (Lord Windermere) com Abel Folk (Lord Darligton) revelar que el fet d'haver dirigit teatre no els suposava una dificultat ara que tornaven a interpretar.

Una proposta més que recomenable.

Salut i sort,

El ventall de Lady Windermere
Autor: Òscar WildeTraducció de l’anglès: Joan Sellent
Direcció: Josep Maria Mestres
Teatre Nacional de Catalunya, 5 de maig del 2007.