The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l'excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l'espera i el preu paguen la pena.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D'això ja fa un grapat d'anys i la senyora des d'aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d'èxit a les llistes d'èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l'etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l'abast estilístic d'aquest àlbum. Apareix el rock'n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l'instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l'acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d'èxit ni tampoc s'ha animat a fer un cover d'algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d'altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l'ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d'any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l'any. Aquest hauria d'aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.