Sort dels americans

Us explico un acudit, molt vell, d'informàtics.
- Pregunta: sabeu què és un camell?
- Resposta: un cavall dissenyat per un comitè.

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se'ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l'organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L'empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d'estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d'HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l'hora de crear Apple.

Yahoo! ... què es pot dir d'una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l'altra vora de l'Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l'economia o impulsar l'I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d'estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s'hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l'economia ni de l'aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l'analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l'evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d'un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d'esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,