Travels in the Scriptorium

He començat a llegir coses de Paul Auster. El primer que vaig agafar d'ell va ser un recull de contes que ell va editar, els del National Story Project que ja vaig comentar. Ara he enllestit aquesta novel·la breu, que no és ni bona ni dolenta, sinó tot el contrari.

I és que aquest llibre és difícil. És una novel·la, afortunadament breu, on no s'expliquen ni la trama ni els personatges. Simplement et va apareixent gent pel davant i van parlant i fent coses. Com que no saps qui són, no pots jutjar bé el què fan.

Però l'escriptura d'Auster és magnètica i t'atrapa i continues llegint fins el final.

Travels in the Scriptorium comença amb un vell, l'edat del qual no es revela en cap moment, que es desperta a la seva habitació. No coneixem la identitat d'aquest home, ni què fa allà, ni si és una habitació o una cel·la ni a quina mena d'establiment es troba. Ni ho sap el lector, ni ho sap el propi protagonista. El seu nom és revelador del buit en que es troba: Mr. Blank.

I a partir d'aquesta premisa tant simple, Auster desenvolupa una història on apareixen referències a la història nordamericana, reflexions sobre les pors humanes (la por al coneixement, principalment) i la necessitat de creure en la existència d'alguna mena de déu, es barregen ficció i realitat i la confusió augmenta amb la barreja d'elements històricament separats (càmeres de vigilància i diligències com a mitjà de transport).

Travels in the Scriptorium és tant filla de Kafka (El proceso) com de Philip K. Dick (Total Recall) i Orwell (1984). Juga amb el lector tant com ho fa amb els personatges, igualment indefensos davant el desconeixement i la confusió, angoixats tant pel que no saben com per la por a averiguar quelcom d'horrorós. El fàcil que seria d'obrir una porta, i el difícil que és per la por al que hi haurà al darrera ... I mentre, no som més que l'objecte de l'atenció d'aquell que ens observa.

Llegint Travels in the Scriptorium he entés dos missatges. Un, que l'home (seré políticament correcte: la persona) com a individu aïllat no val gran cosa. És la convivència amb els altres el que ens dóna valor i significat. Isolats del món, no som res.

L'altre és un cert cant a la pervivència de l'obra literària, la immortalitat de l'art, enfront de la futil i efímera existència humana. I no m'he fumat cap porro, és que llegint m'ha fet pensar en això.

Però es veu que no ho he encertat gaire. Gràcies a un excel·lent blog, ¡Esto es Brooklyn!, he descobert una entrevista que li van fer a El País Semanal on el propi Auster desvela les claus del llibre:

Al escribir tenía en mente dos momentos históricos distintos. Uno es el presente. Es difícil obviar ciertas acciones del Gobierno americano actual y cómo influyen en los acontecimientos del mundo. Estoy pensando en la práctica llamada actuación extraordinaria, una de las cosas más espantosas que jamás ha hecho mi país, y que consiste en que hay agentes norteamericanos que detienen a sospechosos de terrorismo y los mandan a otros países para que los interroguen y torturen. La situación de mi protagonista es muy parecida, en el sentido de que no tiene la menor idea de dónde está ni por qué se encuentra en esa situación. (...) El otro gran tema del libro es la vejez. La situación que vive mi protagonista la comparte muchísima gente con la que convivimos. Los ancianos son seres muy frágiles. Se los envía al asilo, obviando su fragilidad. Son seres confundidos, les falla la memoria, no saben dónde están, no entienden bien qué les sucede, están indefensos. Se trata de algo muy común, pero olvidado, y yo quise abordar eso en mi historia.

El mateix blog també proporciona un llistat de les principals crítiques aparegudes a Espanya, a les que podeu afegir els comentaris dels lectors a Amazon, on algú revela que els noms dels personatges coincideixen amb d'altres d'anteriors treballs del mateix Auster, i aquesta altra crítica, àcida i sarcàstica, que imita l'estil emprat per Auster en aquest viatge per un despatx.

Salut i sort,

Paul Auster
Travels in the Scriptorium
Faber and Faber, 2006.