Visitant museus

Com ja us vaig comentar, diumenge vam visitar el Museu Dalí de Figures. Però avui no toca parlar de Dalí, sinó de la visita al seu museu.

I és que ja feia temps que jo trobava a faltar una assignatura a les escoles, instituts, universitats o centres de rehabilitació d'adults: com visitar museus. Des de diumenge crec que tal assigntaura hauria de ser obligatòria.

I és que un museu no és un restaurant. A un restaurant, tothom (deixeu-me exagerar una mica) se sap comportar. Ningú no menja la paella amb els dits, ni tant sols als xiringuitos de platja més ordinaris. I quan anem a un restaurant d'aquests que cal corbata per a que et deixin entrar, ningú no porta una corbata amb l'ànec Dónald ni la combina amb pantalons de xandall, ni li demana al cambrer si li pot portar uns Cheetos per anar fent boca abans del caviar de Beluga. Oi?

En canvi a un museu passen coses extraordinàries. Jo estic convençut que Pedro Almodóvar troba molt material humà allí (els restaurants són territori més aviat per David Lynch o James Ivory. Exposem alguns exemples paradigmàtics:

• El desestressats. Certament, gaudir del temps lliure, i no diguem ja de l'art, demana deixar les presses al calaix. A un museu sempre trobareu algú amb esperit pedagògic qui, plantat qual estàtua de sal us impedirà avançar per un passadís estret o situar-vos al davant d'aquell quadre que friseu per veure. Però només fins que hagueu renunciat al vostre antiquat concepte del temps.
• Els tradicionals, que encara no han descobert la Web 2.0. No dubten en satisfer les seves inquietuds artístiques i de comunicació proclamant amb abundància de decibelis que Dalí de pintar bueno, pero de dibujar no tenía ni idea. Qui necessita un blog per a fer-li saber al món sencer allò que pensa?
• Famílies desestructurades. Com que els pares estan sota els efectes d'alguna droga inhibidora de la realitat, ells es dediquen lliurement a correr per enmig de la gent, jugar a l'amagatall i conèixer gent adulta, que mai no va malament. Res a dir de la canalla, però els pares són una altra història.
• Els innovadors. Hi ha una cua de més de cent persones esperant per pujar a una escala de tisora pel cantó esquerre. Cada mig minut, qui ha pujat per l'esquerra baixa per la dreta. Un innovador autèntic és aquell que entén que el que toca és passar de tothom i pujar per la dreta.
• Els anacoretes. Com que no poden evitar el contacte amb altres membres del génere humà, el que fan és pretendre que no hi ha ningú més al seu voltant mentre es mouen contemplant el seu horitzó particular. Malauradament per ells, i per la resta de la Humanitat, això provoca sorprenents i sorpresius contactes físics, especialment sorprenents quan es donen a les escales.
• Els detallistes. Són els únics que poden apreciar aquell mil·límetre quadrat d'art de debó en una pintura de metre i mig per dos metres. Es distingeixen clarament perquè són els que estan amorrats al davant oferint-nos a la resta una bella imatge de la seva esquena.
• Els anglòfils. La resta de visitants va recorrent la sala en sentit horari, però ells ho fan en sentit contrari. No confongueu amb els anacoretes ni els innovadors.
• Els sensibles. Qualsevol quadre o estàtua, encara que estiguin perfectament immòbils, els commou i genera un moviment espasmòdic fruit de la impresió artística que acaben de gaudir. Aquest gaudi es transmet de manera física a la gent que els envolta gràcies als seus braços, principalment.

I algú que fos expert podria seguir una estona més, però jo no entenc gaire d'art.

Salut i sort,