Neon Bible

Els canadencs Arcade Fire publiquen el seu segon treball, que ha estat rebut amb gran entusiasme per part de la crítica i diversos músics.

I la veritat que Neon Bible és un àlbum que pot agradar més o menys, però que indiscutiblement aplega molt de talent. Pel nombrós que és el grup, pel variat de les seves composicions, i perquè hi ha no menys de quatre cançons que estan més que bé. Si al pop que practiquen se li vol penjar un adjectiu, el més adient no és altre que eclèctic, ja que tenim cançons de tota mena. A Neon Bible els Arcade Fire ofereixen des de la introspectiva Black Mirror (el single europeu; per a mi un tema menor del disc) a la festiva The Well and the Lighthouse, passant per tot l'Arc de Sant Martí. Trobem tant cançons alegres i rítmiques com fosques i subjugants.

Entre les primeres hi ha les rítmiques Keep the Car Running i (Antichrist Television Blues). Black Wave/Bad Vibrations és hereva del tecnopop dels primers vuitanta, i No Cars Go sembla sortida d'algun àlbum dels Prefab Sprout. La hipnòtica Neon Bible i la fosca i angoixant My Body Is a Cage es situen a l'altre extrem de l'espectre, allà on creen ambients més dramàtics i sofisticats. Enmig queden temes com l'himne Intervention (el single americà, que podeu trobar a YouTube), el pop atmosfèric de Ocean of Noise influenciat pels Massive Attack i el magnífic crescendo de Windowsill.

Si he mentat onze cançons no me n'he deixat ninguna. Totes interessants, interpretades no només per una banda ja de per si nombrosa sinó també per un cor gospel, un cor militar, l'orgue de l'esglèsia on es va enregistrar el CD i un munt d'instruments de vent. Producció de luxe per a un àlbum complex però accessible.

El dia després de Sant Jordi, quan tota la intelligentsia del país discuteix sobre la cultura catalana, les subvencions i la convivència amb un veí culturalment colosal, és bo fixar-se en que aquest grup canadenc ha assolit l'èxit gràcies a la promoció d'una productora nordamericana i no gràcies a la política del seu país de forçar una quota de música local a les emisores de ràdio i televisió. I és que encara que el Ministerio del Movimiento va apadrinar una versió pop del Cara al sol, la gent a la festa major el que ballava era Paquito el chocolatero.

I per molt que els sindicats locals vulguin forçar les programacions de les emisores, les peticions de la gent apuntaran a U2, Shakira i, si m'escolteu a mi, Arcade Fire.

Salut i sort,
Ivan.

Arcade Fire
Neon Bible
Merge, 2006.