Barcelona sorollosa

De tornada a Barcelona, el primer que trobo a faltar és el silenci de Tòquio.

Heu llegit bé, he dit el silenci.

La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d'escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l'altra banda del carrer.

En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.

Quina diferència hi ha? D'entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n'hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d'autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s'escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s'entretenen amb l'instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).

La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d'oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.

Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t'enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l'hora d'escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!

En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l'estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.

Salut i sort,