El nom del que som

Lluís Foix escriu avui (14 d’octubre del 2005) un article molt bo a La Vanguardia Digital. El titula El nombre de la cosa i comenta la problemàtica d’anomenar Catalunya com a nació. Amb perdó, però cal ser espanyol o ianqui per a perdre’s amb aquestes xominades. Només a un ianqui -políticament correcte, of course- se li pot acudir que és millor anomenar algú “que pateix una disfunció ocular” que no pas “cec”. Només un espanyol pot admetre que Catalunya és “una realitat nacional” però no estar disposat a deixar que s’escrigui que és una nació. Jo crec que som una nació. Per dues raons: la primera i més important és que nosaltres ens ho creiem, en tenim consciència. No hi ha cap campanya organitzada per a que la gent celebri la Diada, les victòries esportives o la festa local penjant senyeres dels balcons, i la gent ho fa. Quan dotze catalans van guanyar el mundial B d’hoquei sobre patins sota la bandera catalana va haver una mobilització i una celebració generalitzades que no es van repetir quan altres dotze catalans van guanyar el mundial A sota bandera espanyola. També cal matisar aquesta consciència: les enquestes diuen que hi ha un 40% de catalans que no identifiquen Catalunya amb nació. L’altra raó és que veig un munt de diferències culturals entre Catalunya i la resta d’Espanya. La manera de ser de la gent, la manera de relacionar-se políticament, el que en Zapatero ha posat de moda amb l’expressió el talante. Fins i tot l’Esglèsia, l’organització més conservadora que hi ha (amb permís de l’exèrcit) és força diferent aquí (Ràdio Estel) i allà (Cadena COPE). És degut a aquestes diferències –i no causa de- que aquí hagi un dret civil propi. Per a reflectir que nosaltres veiem normal que la dona casada hereti ella el que li deixin sons pares, i no que ho faci el gendre; o que pugui obrir un compte corrent sense autorització del seu marit –avenços que les dones espanyoles no han pogut gaudir fins la constitució del 78. M’importa gaire que l’Estatut acabi proclamant que som una nació? No gens. Ja ho som ara amb l’estatut de Sau i ho continuarem sent diguin el que diguin el nou o la Constitución. Però em fereix l’orgull que els de fora ens diguin com ens hem de dir. Qui es creuen que són? Salut i sort, Ivan.