Fanatismes religiosos (I)

Llegeixo a El País de diumenge passat (16 d’octubre del 2005) que un grup de pares nord-americans ha posat una demanda contra la seva escola. Volen que l’escola ensenyi la Teoria de l’Evolució als seus fills. He posat la data de la notícia perquè el primer que hom pot pensar quan llegeix el contingut és que es tracta d’un article històric. Però no, el Creacionisme i l’anomenada teoria del Disseny Intel·ligent tenen un predicament –mai millor dit- molt important a l’imperi, on el mateix president George W. Bush ha manifestat públicament que hi creu. L’any passat va haver molt d’enrenou quan la botiga del centre turístic que hi ha al Grand Canyon va posar a la venda un llibre que descriu aquesta meravella natural com una obra de Déu en el sentit literal de l’expressió. Segons l’autor, l’orografia del canó és el resultat evident de l’erosió provocada pel Diluvi Universal. Cal dir que la llibreria va ubicar els exemplars d’aquest llibre a la secció de “Creences” i no a la “Científica”. A tot el Món, i especialment als Estats Units, la Ciència té un prestigi considerable. La gent fa cas del que diu la comunitat científica, tot i que els seus missatges arriben filtrats per mitjans de comunicació i altres pregoners que, de vegades interessadament, de vegades per manca de formació científica, distorsionen la informació. Però aquí el que passa no és que no es faci cas dels arguments científics. El que hi ha és un exemple més d’un altre fenomen global del començament del segle XXI: el fonamentalisme religiós. Força pàgines s’han escrit ja sobre l’integrisme islàmic. Les desgràcies que han de patir els pobles palestí, iraquià, iraní, etc. s’expliquen sovint amb la cantarella que com que són fanàtics religiosos no fan tant de cas dels raonaments científics, tècnics o econòmics. La raó principal del rebuig que pateix Turquia en la seva pretensió d’incorporar-se a la Unió Europea és que la religió majoritària a aquesta república laica és la musulmana, i d’aquest fet se’n deriven perills ineludibles i grandíssims. La musulmana sembla que és la única de les grans religions semítiques monoteistes que té fanàtics. Els jueus en canvi tenen ortodoxos. El fet que a Israel els estudiants del Talmud (que ho poden ser de per vida) no treballin, no hagin de fer el servei militar i tinguin un tracte fiscal especial no vol dir que tinguin cap mena de privilegi, naturalment. És obvi que el fet que molts d’ells passegin amb armes de foc, no constitueix cap mena d’amenaça potencial, tot i que en esporàdicament algun ortodox pertorbat (que no fanàtic) ha matat tants musulmans com ha pogut. Les seves dones lliures han d’anar gairebé tant tapades com les musulmanes oprimides, i nens i nenes són separats convenientment a les escoles religioses. Noies vestint de manera indecent (samarreta sense mànigues o faldilla curta, per exemple) han estat apedregades al passejar o al circular en automòbil per zones on habita una majoria ortodoxa. Però a Israel no hi ha jueus fanàtics (com tampoc hi ha cap mur que sigui una vergonya ni declarat ilegal pel tribunal de La Haia). Els cristians ens hem lliurat també del fanatisme religiós. Això és perquè la nostra classe política, la que a Europa ha lluitat per a escriure a la Constitució Europea les “arrels cristianes” de la nostra comunitat, ens defensa contra això. La tolerància religiosa i el respecte intercultural és preservat per organitzacions sense ànim de lucre com l’Opus Dei. Les expressions artístiques que qüestionen els dogmes cristians són acceptades de bon grat (La darrera temptació de Crist, Teledeum, …) i els bisbes no intenten que les sagrades escriptures inspirin les lleis del país, com passa als endarrerits països musulmans. Fins i tot podem presumir de llibertat religiosa: podem plantar una església on vulguem, no com aquests provocadors musulmans, que pretenen poder resar a les seves mesquites davant nostre, sense haver d’anar allà on no els vegi ningú. Com que portem anys sense amoïnar-nos pel creixement del nostre fanatisme, conformant-nos amb menysprear el fanatisme que pateixen els altres, no hem sabut ni preveure ni combatre els que ara volen que bruixots i capellans tornin a ensenyar els nens el que està bé i el que és dolent. Encara som a temps d’arreglar-ho. Espero. Salut i sort, Ivan.