En Puyal

No recordo, ni de lluny, quant fa que escolto els partits del Barça amb la veu del Joaquim Maria Puyal. Recordo clarament que mentre mon iaio Juanito estava ingressat al Sant Pau (i d'això fa més de 30 anys), algun diumenge sortia de permís i el passava a casa dels meus pares; i un d’aquests diumenges de començament d’estiu i final de lliga, escoltàvem junts com anava el partit, i ma mare i ma iaia s’assabentaven abans que nosaltres que havia marcat el Barça, perquè la cridòria de l’estadi arribava clarament a la carretera de Sants. En aquella època el perfil del barri era molt més baix.

Com que mon iaio va morir mentre jo feia setè de bàsica, això vol dir que ja han passat vint-i-cinc anys d’allò. La bàsica o EGB ara es diu Primària; els gols del Camp Nou ja no s’escolten des del carrer de Sants; perquè el barri s’ha fet més alt i més sorollós; ja sé què és celebrar un títol de Lliga i fins i tot una Copa d’Europa; i continuo escoltant en Puyal.

Ja no l’acompanya l’Eduard Boet, ni tampoc la Pilar Calvo o en Jordi Basté, tots ells ara famosos gràcies a TV3; ja no porta aquella barba tant polida i tant poblada, que va lluir des del Vostè pregunta fins a La vida en un xip; Núñez sembla que va ser president fa mil anys; i la gent ja gairebé no recorda Simonet o Quini.

I Puyal ara està tancat dins d’un gènere, la retransmissió esportiva, que ell intenta transcendir cada diumenge, cada cop que hi ha partit, per a parlar de la vida. De la vida quotidiana de gent normal, de la que passeja pel carrer, va en metro i no surt a les pàgines dels diaris ni de la premsa rosa. I parla de les seves il·lusions, exemplificades en aquests ídols joves i atlètics que hem posat al cim de la nostra admiració col·lectiva.

Recordo haver-lo sentit parlar de què és la Filosofia (quan en Van Gaal va fer servir aquesta paraula); sobre com haurien de ser els mitjans de comunicació públics (quan ERC el va proposar per a dirigir la CCRTV); sobre com afecta l’arquitectura dels estadis a la retransmissió de l’esdeveniment (dos cops); sobre els que es guanyaven deu cèntims per cada coixí llogat al Camp Nou; i cada mitja part aprofita per a connectar amb el servei de notícies i colar algun comentari sobre l’actualitat.

Quan el partit és ensopit, li falta temps per a treure tema de conversa. Ara un concurs cultural (endevina quin llibre parla d’això, o a quin poble hi ha allò), ara un record nostàlgic cap a futbolistes o figures d’altres temps. Reflexions sobre què hagués estat del Barça si hagués baixat a segona a començaments dels 40 o, com ahir mateix, la polèmica sobre l’Alejandro Echevarría, que ell va examinar de manera lúcida, extensa i no gens complaent.

El que mai no recordo haver-li sentit és cap comentari, ni tant sols referir, els crits anticatalans que s’escolten a alguns camps espanyols per atacar els jugadors del Barça.

En un país que tingués bons imitadors, o simplement imitadors, Puyal seria la seva font inesgotable d’inspiració. Aquí l’únic semblant són els de l’Alguna Pregunta Més de Can Basses (un altre que el va acompanyar durant molts anys), i han trobar una veta amb les seves expressions característiques, amb els seus crits, i també amb les seves errades. Crec sincerament que la seva locució és espontània i no assetjada, que no té un grapat d’intervencions ja preparades, tot i que també crec que en directe, encara que s’adoni que exagera, no es talla i continua fotent canya. Com quan udola el Gauuuuuxo, per exemple. Per no parlar d’expressions que han esdevingut clàssiques, com aquell "Urruti, t’estimo" que va repetir tot el país.

Si el que m’interessés de debò fos saber com va el partit, veure’l, conèixer el detall, em posaria d’acord amb el meu sogre Enric i el compraríem en PPV. Però m’agrada molt més escoltar com va la vida i la il·lusió setmanal en la veu suau i no sempre tranqui-la del Puyal.

Salut i sort,
Ivan.