Not Too Late
La Jones ha parit un àlbum càlid, suau i dolç, però que no m'ha impressionat com jo li demanava. Molt apte per a convocar audiències massives i guanyar Grammies, però lluny d'aquell Come Away With Me que em va fer obrir la boca de bat a bat a la FNAC i va provocar que me'l comprés a l'instant. I és que a mí el seu debut em va impressionar de debó.
Enteneu-me bé: Not Too Late és un disc molt bo. Un acompanyant perfecte si voleu llegir o estudiar, una bona música de fons mentre esteu conduint, i una banda sonora molt lluïda per un sopar romàntic. Està interpretat i produit sense cap mena d'error i amb gran luxe, però li falta quelcom, digueu-li màgia, geni, sentiment o com vulgueu, allò indefinible que separa el bon material que t'agrada d'aquell que et fa emocionar i t'enganxa per sempre. Hi ha un munt de cançons excel·lents, però cap obra mestra.
La qüestió és que Not Too Late té una barreja d'estils que no l'afavoreix gaire. Trobem musical dels anys 30 (My Dear Country) pop jazzy (Wish I Could), new orleans (Sinkin' Soon), pop (The Sun Doesn't Like You), i blues (Until The End, Broken), soul (Thinking About You) i fins i tot western (Wake Me Up). Tota una demostració de versatilitat per part de la Norah Jones, però alhora una demostració d'atonia interpretativa, ja que la seva veu sóna exactament igual en tots aquests registres, sense que se'ls faci seus. Un repàs al bo i millor de la tradició musical americana donava per molt més.
En qualsevol cas, Not Too Late és un pas important en un moment crític de la carrera de Norah Jones. Després d'entusiasmar amb un debut dedicat al jazz i de decebre artísticament (alhora que encertar comercialment) amb Feels Like Home, àlbum dedicat més aviat al pop, Norah Jones havia participat en experiments (Peeping Tom), divertiments (amb la seva banda paral·lela, els Little Willies) i un munt de discos de gent que no té gaire a veure amb el seu estil (Foo Fighters, Ryan Adams, Dayna Kurtz) i durant el 2006 s'ha trobat amb la mort del seu productor habitual Arif Mardin. O sigui que havia curiositat per saber quin rumb prenia.
Com també hi ha molta expectació per saber en què acabarà My Blueberry Nights. Aquest és el títol que sembla que tindrà el film que constituirà un doble debut a Hollywood: el de Wong Kar Wai (Hierro 3) amb un film rodat en anglès i el de Norah Jones com actriu, i a més en el rol protagonista. La resta del repartiment (Jude Law, David Strathairn, Natalie Portman, Ed Harris i Rachel Weisz) no pot ser més alentador.
Al final, resulta que el que trobo és que la veu de la noia no dóna tant de si com les expectatives que ha estat capaç de generar la música que composa aquesta jove que segurament ens depararà noves i agradables sorpreses.
Salut i sort,
Ivan.
Norah Jones
Not Too Late
Blue Note, 2007.
2 comentaris:
Mmmm... Doncs jo tenia certes reticències. Sóc dels que em vaig enamorar amb el "Come away with me" i em vaig endur una decepció amb el "Feels like home" (podent-se matisar el sentiment). Un segon cop podria ser definitiu. És el que tenen els amors a primera vista, tan aviat venen com se'n van... Ens arriscarem.
Per cert, una altra de les meves muses és Alicia Keys, amb la que de moment mantenim la nostra passió, també estrena film... "The Nanny Diaries", basada en un llibre del mateix títol que no recomano llegir (aborrit, aborrit), on també surt l'Scarlett Johansson i... En fin, millor deixo de parlar de dones...
Alicia Keys mai no m'ha fet el pes, en canvi la Scarlett Johansson, si.
Però clar, ja no estem parlant del mateix ;-)
Publica un comentari a l'entrada