No Promises

La Carla Bruni acaba de publicar el seu segon CD. Qui és la Carla Bruni? Per a que us feu una idea amb poques paraules: ha treballat durant més de 10 anys com a model a París i Milà; va rebutjar l'ajuda d'amics com Mick Jagger o David Bowie per a que no puguessin dir que si li publicaven la seva música era per influències; i els seus pares acaben de subhastar a Sotheby's part de la seva col·lecció de pintura clàssica, perquè ja no saben on posar-la. No us feu il·lusions: està casada.

Si el primer àlbum estava dedicat a la chanson francesa, aquest mira més aviat cap el folk d'arrel anglosaxona. No és que l'estil canvii molt, però els acompanyaments són molt més rics, l'idioma té el seu pes en el ritme de les cançons i, crec que és el factor decisiu, hi ha una guitarra elèctrica que juga d'una manera molt americana d'entendre la música. Si Quelqu'un m'a dit em recordava François Hardy o la Julie Delpy, ara s'assembla més a Cat Power, però sense deixar completament de banda les influències franceses.

Normalment escolto els CDs a l'iPod mentre vaig pel carrer. Amb aquest és impossible: és un àlbum molt suau i tendre, cantat a un volum molt baix, absolutament incompatible amb el soroll ambiental de Barcelona, no parlem ja del metro o l'autobús. En canvi, mentre estic treballant (o ara mateix, escrivint al despatx) puc gaudir d'un acompanyament agradable, de vegades amb un punt de ritme, altres amb un delicat lirisme, i en cap moment massa ensucrat.

A diferència del seu primer treball, on també les lletres eren de la seva collita, a No Promises la Bruni s'ha dedicat a musicar poetes com Yeats, Emily Dickinson o Dorothy Parker. Continua cantant i tocant la guitarra. I no trobo a faltar ni a Bowie ni a Jagger.

Salut i sort,
Ivan.

Carla Bruni
No Promises
Naïve, 2007