Putting The Days To Bed

Un altre grup que ve de Seattle i que té un nom molt apropiat pel seu clima (recordeu que Seattle és el lloc més plujós dels EUA i la porta d'entrada a Alaska): The Long Winters.

I venint d'on venen, hom esperaria referències musicals americanes: country, americana, grunge, etc., però aquests nois tiren més aviat cap el pop britànic, tot i que ells li diuen power pop i la premsa els cataloga habitualment com indie rock. La bateria que fan servir The Long Winters és tradicional (no electrònica) i això els dóna un plus d'autenticitat i energia, que els acosta al rock. El cantant, amb una dicció perfecta (entenc les lletres!) posa el contrapunt més pop i el conjunt queda equilibrat. Amb la inclusió en alguns talls d'una secció de metall l'aire juganer pren més consistència que la rebeldia. Canyero, ballable i melòdic són tres adjectius que apliquen en diferents moments del disc. Power pop? Accepto barco, però a mi em recorden els Prefab Sprout, un dels meus grup pop de referència.

Recomano especialment les cançons més mogudes: Rich Wife (tota una troballa), Pushover i Teaspoon. Són temes ballables i saltables, que alegren l'esperit per molt lleig que sigui el veï del vagó al metro o molt avorrida que sigui la tarda. Però el cas és que no hi ha cap dels onze talls que es pugui criticar, una bona senyal.

Quart àlbum des del seu debut al 2003. Prolífics i brillants. Bé.

Salut i sort,
Ivan.

The Long Winters
Putting The Days To Bed
Barsuk, 2006.