The perfume

Encara no he llegit la novel·la de Patrick Suskind, però ahir vaig anar a veure el film de Tom Tykwer. Per tant, no puc jutjar la bondat de l'adaptació i del que parlaré aquí és només d'una pel·lícula. Avís per a lectors.

Com a pel·lícula, està molt bé. El cinema ha tractat moltes vegades el tema de l'assassí en sèrie, però ha acostumat a fer-ho des d'una perspectiva contemporània. La majoria de films que aborden el tema (de memòria: Citizen X, la millor; El silencio de los Corderos, impressionant; Copycat, amb les millors actrius; The Bone Collector, amb la policia més guapa i a més bona actriu) estan situades al temps present, on sembla natural, ja que abans aquestes coses no passaven. Jo recordo haver vist un film hispano-alemany titolat El cebo que amb poc pressupost, blanc i negre i sense efectes especials ni sang ni fetge feia molta por i estava ambientat als anys cinquanta (en aquella època era el temps present). Serial killer en un film d'època recordo El Pacto de los Lobos, visualment efectista però mediocre. O sigui que queda poc per inventar.

I aquí és on entra Suskind, amb tot el món sensorial particular del seu personatge. Un pervers hedonisme que el porta a sacrificar (voluntàriament o no) a quanta gent faci falta per a aconseguir el seu plaer i propòsit. Hi ha qui li ha vist una interpretació religiosa a la novel·la, jo en canvi he vist The Perfume com una barreja entre la trama policial (on el protagonista és un dolent especialment odiós), el retrat d'època i una poesia visual molt aconseguida.

La gran estrella de la funció és la impactant fotografia de Frank Griebe. El perfum és una successió d'imatges molt ben aconseguides i de tota mena: paissatges, retrats, collages, ... n'hi ha de reals i de creades per ordenador, amb colors apagats (al mercat i a les ciutats, de l'estil que ha fet servir Eastwood a Banderas de nuestros padres) i amb colors vius (la Toscana, la Costa Brava) i amb ocres maravellosos resultat figurat de la llum de les espelmes. Per moments he recordat tant la pintura de Velázquez com els bodegons clàssics, una delícia visual. (Això si: els cinc primers minuts de pel·lícula no són aptes per ulls sensibles.)

Amb això, una música absorvent i molt ben acoplada a la història i un disseny artístic molt precís en la reconstrucció històrica, ja havia mitja feina feta. Vestuari, escenaris, localitzacions ... absolutament tot perfectament posat per a fer-te creure que tens una finestra oberta al segle XVIII. Pels catalans hi ha l'atractiu afegit d'anar reconeixent els espais on es va rodar The Perfume: el carrer Ferran, el Call de Girona, la Catedral de Tarragona, la Costa Brava, entre d'altres. Només quedava trobar quatre intèrprets que donessin el to.

Ben Wishaw dibuixa un assassí en sèrie arquetípic, fred i repulsiu però que també té una aparença tendra quan el director i la veu en off de William Hurt volen que ens identifiquem amb la seva cerca de la bellesa. Dustin Hoffman disfruta interpretant un perfumista histriònic i un Alan Rickman, excel·lent com sempre, completen un repartiment prou competent, on els secundaris no mereixen aquest adjectiu.

Em queduen el gust d'anar reconeixent paisatges familiars i la bellesa primaveral de Rachel Hurd-Wood, la darrera d'una successió de belleses pelroges que ens regala aquest film.

Salut i sort,
Ivan.

Tom Tykwer
The Perfume
2006.