Rayuela

Et pot agradar una novel·la, quan odies el seu protagonista?

El primer que he d'aclarir és que he fet la lectura de acá para allá, és a dir, llegint els primers cinquanta-sis capítols en sentit correlatiu. Cortázar ja adverteix al començament del llibre que aquesta és només una de les possibles lectures, prescindint de la resta de capítols; N'ofereix una altra, amb una ordenació determinada dels capítols, que inclou els anomenats per ell mateix com prescindibles.

Al que anava: odio Horacio Oliveira. És cruel, estúpid, cregut, deslleial, pedant, despietat, egoïsta, gandul i malcarat. És d'aquesta gent que no sap què vol, però que menysprea tot el que volen els altres. Com que ell no té cap objectiu a la vida, no li veu el què als objectius dels altres i se'n fot d'ells. No li fa res fer mal als que hi ha al seu voltant, només per veure què passa. Té un munt de coneixements, ha viatjat, ha llegit, parla idiomes i coneix un munt de gent, però no té gens de cultura ni sensibilitat. Què a gust li fotria un parell d'hòsties!

La novel·la, si més no llegida de acá para allá, presenta un seguit de gent que cerca, però que no sap el què. Gent perduda en dubtes existencials, que no té clara la seva escala de valors i que donen voltes a un munt de coses, especialment prejudicis, sense arribar a cap port que els agradi. L'únic personatge que té clar el que vol és el més sensat de tots. Potser el seny és això?

La majoria de personatges tenen a més por a afrontar els reptes, grans i petits, que els planteja la vida. En el dilema de la croïlla, trien quedar-se a la cantonada i queixar-se de la mala senyalització. No és el tantsemenfotisme del que escriu de vegades el Ramon Besa, és un no-hi-ha-res-a-fer, per tant passo de fer res que a mi personalment em treu de pollaguera.

Cortázar té un estil aspre d'explicar la història. Fa servir artificis com intercalar línies (que no paràgrafs) de la realitat i la lectura que està fent un dels personatges. També canvia el punt de vista durant la narració, passant de la primera a la tercera persona. I no sempre la primera persona és la mateixa. Però el més desconcertant és que amaga punts de referència al lector. La majoria del temps no saps què fan els personatges en el punt on es troben: com és que van arribar allà, a què es dediquen. Manquen -expressament?- pistes sobre com són, tant físicament com mentalment.

L'autor exhibeix tot el seu bagatge cultural: pintors de totes les èpoques, autors de teatre i escriptors oblidats d'altres temps, actors de teatre i actrius de cinema, músics de jazz i pianistes clàssics, novel·listes i traductors ... les referències són inacabables. En aquesta edició de butxaca, a més, l'editor Andrés Amorós ha cregut oportú comentar amb notes a peu de pàgina tots aquests personatges, fins i tot els més coneguts com Marylin Monroe.També ha afegit cites d'entrevistes de Cortázar, descripcions i localització dels carrers de París que aparèixen i comentaris propis sobre alguns passatges de l'obra. Tot plegat, una mica feixuc pel que s'apropa a la novel·la buscant una estona d'entreteniment.

Algun dia faré la segona lectura, però no serà aviat.

Salut i sort,
Ivan.

Julio Cortázar: Rayuela.
Edición de Andrés Amorós.
Ed. Cátedra. Madrid, 2004.