Catching Tales

La moda dels cantautors pop inclou l'anglès Jamie Cullum, amb una proposta jazzy apta per a un públic molt ampli.

La virtut més gran d'aquest àlbum és que no molesta. És una música suau i sense arestes, i la col·lecció de cançons abasta des de balades com Oh God fins a les més rítmiques com My Yard, però sense abusar de cap de les dues. Estilísticament, el senyor Cullum es mou entre el jazz de 7 Days To Change Your Life i el pop més divertit i actual de London Skies, però el que més abunda és el pop d'inspiració jazzy, com a Photograph o Our Day Will Come.

Les influències de Cullum són clarament identificables: gent com Elton John, Supertramp, Stevie Wonder, Al Jarreau i Harry Connick Jr. ha degut guanyar molts diners amb els discos que l'ara cantant els va comprar fa anys. Però, per a desgràcia seva, Jamie Cullum no té una veu tant càlida ni canta amb la personalitat o el vigor necessaris per a donar-li a l'enregistrament un punt d'emoció. L'instrument que predomina és el piano, però en cap moment no estem parlant d'un Dr. John, sinó d'un Gilbert O'Sullivan. Està més pendent de no molestar ningú que no pas d'enganxar a uns quants.

Agradable d'escoltar, però li falta un pèl de sal.

Salut i sort,
Ivan.

Jamie Cullum
Catching Tales
Verve, 2005