Racisme, però no només al futbol

Diumenge vaig veure les imatges per televisió, però no vaig poder sentir el que el públic li deia a Eto'o. Sentir té un doble significat, d'oïda i de sentiment, molt adient en aquest cas.

Porto un parell de dies llegint declaracions de gent que argumenten –amb raó- que si es posa de moda marxar del camp, qualsevol brètol o seguidor de l'equip contrari ho tindrà molt fàcil a partir d'ara per a fotre l'equip de casa o el que va guanyant. El criteri d'interrompre o anul·lar el partit pels crits racistes (o, com va passar a Mestalla, per llençar una moneda al cap d'un jutge de línia) modifica substancialment el joc. I això és dolent, és cert.

Però també cal considerar si cal permetre, per no alterar el desenvolupament d'un partit de futbol (o una altra mena d'esdeveniment) que a un ciutadà l'insultin impunement pel color de la seva pell, quan això està perseguit per la llei si es fa al carrer. El bé de la normalitat esportiva fa necessari consentir que un (qui vulgui fer-ho) apliqui la violència contra qui pren una decisió que no li agrada (llençant-li una moneda o el que li sembli al cap)? És això el que volem?

Hi ha una jerarquia de valors, i jo la tinc clara: primer, les persones; després, el futbol.

Dos apunts més, de caire estadístic: el primer, que per que se senti clarament enmig del brogit del partit i la resta de públic el soroll dels uh, uh, uh, cal que sigui molta gent la que es posi a fer-lo; el segon, sent que la mostra és prou ampla (quina és la capacitat de l'estadi, trenta-mil persones?), considero que el comportament del públic de La Romareda és representatiu de la societat. El que va passar dissabte va ser greu.

Salut i sort,
Ivan.