The Girl Who Married A Lion

Un recull de contes tradicionals africans, ingenus, senzills, tendres.

McCall Smith és el creador de la sèrie de novel·les de la Primera Agència de Dones Detectives de Botswana. En les seves històries crea (reflecteix?) un univers encantador i senzill, de bons i dolents, de tradicions i de cerca de la modernitat, a un escenari sense comparació.

Aquí ens porta un grapat de contes de la terra. No hi ha per tant cap història original d'ell, tot i que l'estil narratiu és el mateix. Sent contes tradicionals, tampoc hi ha gaire sorpreses possibles: històries simples de les quals es pot sempre treure un ensenyament. Portar-se bé acostuma a tenir una recompensa a llarg termini, i portar-se malament tot i que al començament pot donar algun avantatge, acaba no sortint a compte. És la pròpia Mma. Ramotswe la que des del pròleg ens dóna la clau de la gràcia d'aquestes històries. Encara que ja les hagis sentides i coneguis el final -diu- l'important és recordar sempre el seu missatge.

I jo he vist que són històries molt semblants a les que m'explicaven de petit, a les que porta la Bíblia, i als contes que s'expliquen arreu del món. Els sentiments i les actituds de la gent són els mateixos arreu del món; només canvia la decoració i el clima.

I de passada, m'he distret i m'ho he passat bé mentre l'autobús em portava a la feina.

Salut i sort,
Ivan.

Alexander McCall-Smith
The Girl Who Married A Lion
Canongate, 2004.

Què ploren les girafes?

Alexander McCall Smith. Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe) Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura. Edicions La Campana. La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia. Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, de Botswana. Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la. El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre Mma Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat botswanesa i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa. En resum, pura delícia. Salut i sort, Ivan.