Murs

Al Centre Cívic de Trinitat Vella encara podeu veure l'exposició itinerant Murs: trenquem tòpics per la convivència, organitzada per SOS Racisme.

És una exposició que es veu i es llegeix molt ràpidament. Hi ha alguns plafons que expliquen clarament que determinats tòpics (els inmigrants s'emporten tots els ajuts socials, fan augmentar la delinqüència, augmenten l'atur, fan baixar el nivell de les escoles) no tenen base estadística ni cap mena de base, més enllà de les idees no raonades i de la por a l'estranger.

Els audiovisuals aporten l'aspecte més sentimental, mentre que els textos donen la visió objectiva (amb dades al darrera) de la realitat.

Segurament no us farà canviar d'opinió, sigui quina sigui la que teniu, però podreu recolzar el vostre criteri amb dades fiables, o argumentar perquè les dades no reflecteixen la realitat.

Salut i sort,

Incompetència

Entenc que introduir noves línies de tren a una gran ciutat és una obra de gran complexitat i dificultat. I més fer-ho de manera soterrada i per on ja hi ha un munt de vies, carreteres, etc. I més si, com sembla que és el cas, les característiques del terreny no ajuden. És complicat, d'acord.

I sé per pròpia experiència que el Cap de Projectes és responsable de tot i no realment no controla res. Està enmig de les pressions d'uns i altres, no es pot posar a picar pedra ell mateix i la única arma que té és la informació que li donen aquells que no estan cumplint els terminis del projecte. És fotut, també d'acord.

I algú hauria d'explicar en algun moment perquè s'ha discutit durant tant de temps el traçat d'entrada a Barcelona. Que si Prat, que si Sants o Sagrera, i discutir durant anys i l'obra que no avança. Ha de ser molt difícil, ho accepto.

Però que una ministra del Gobierno de España decideixi unilateralment i sense consultar ningú (ni Generalitat, ni els ajuntaments implicats) construir una estació de manera urgent i improvisada, ni ho entenc ni li veig cap altra manera de qualificar-ho com el summum de la incompetència. Ho porta en portada El Periódico.

El Bassas ha explicat a Catalunya Ràdio que Magdalena Álvarez és cap de llista per Màlaga, una circumscripció territorial on acostuma a haver ball d'escons, i tal com estan les enquestes, no es preveu el cessament d'aquesta senyora. I més tenint en compte que l'AVE si arribarà a Màlaga aquest desembre.

A Barcelona també es jugaran força escons el proper mes de març. No sé jo si la Carme Chacón sobreviuria a un esfonsament de pisos de promoció pública a Madrid, però pel que toca no estaria malament que prengués exemple de la seva camarada andalusa i resolgués el tema de la vivenda a Barcelona. Españoles somos todos, però es veu que resolent el tema de la teva circumscripció tens el càrrec assegurat.

Salut i sort,

Tres dramolette

Rosa Maria Sardà ha estrenat un interessant muntatge basat en tres històries breus de Thomas Bernhard, una obra de teatre sobre el món del teatre.

El personatge principal és Claus Peymann, director de teatre a Bochum al qual li ha arribat l'encàrreg de dirigir el Burgtheater de Viena, un dels teatres més prestigiosos d'Europa. La Sardà no es talla un pèl i interpreta un personatge masculí, quelcom que no podria funcionar en una obra que no tingués la fortíssima càrrega satírica que té aquesta.

El text parla de l'egolatria i la megalomania del director, pretesament intelectual i realment un trepa materialista; de la mandra d'adaptar-se a noves circumstàncies; de la frustració vital del dramaturg per haver-se de sotmetre al director intermediari entre el seu text i l'escenari; de les diferents motivacions i recompenses que pot tenir la gent per fer la seva feina; i de l'eròtica d'apropar-se al glamurós món teatral, en la mesura en que ho poden fer els polítics, crítics, públic, etc.

El text està escrit parlant del teatre, però podeu llegir sobre qualsevol activitat de disseny: metges, enginyers, allà on has de prendre decisions, respondre d'elles públicament i el teu criteri està sotmés a escrutini més o menys respectuós.

M'ha agradat el muntatge viu, amb un ritme no trepidant però si que manté en tot moment la tensió. Potencia la sàtira i l'humor àcid dels textos i descansa no només en els brillants monòlegs de la Sardà sinó també en l'intercanvi de gestos entre les tres actrius.

Escenografia mínima i iluminació intimista: tot el protagonisme és pels actors, entre el quals el meu amic Jordi, qui malauradament no té el protagonisme que m'hagués agradat.

Tant la Mercè Pons com la Pepa López ho fan molt bé, dins del caràcter i les possibilitats llurs respectius personatges. Naturalment, la Sardà s'emporta la part més important, i no decep: dicció perfecta, gestualitat sòbria i brutalment expressiva, una interpretació senzillament perfecta.

Un muntatge ben estimulant que reuneix dues de les Actrius que Ventura Pons va aplegar per portar al cinema l'obra E.R. de Benet i Jornet, una altra magnífica reflexió sobre el món del teatre.

Salut i sort,

El cartell modern

Fins el 30 de setembre teniu temps de visitar l'excel·lent exposició que ha organitzat el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

S'exposen un centenar de cartells fruit del periode que envolta el canvi de segle, amb el Modernisme i la pintura japonesa com a referents estètics principals.

Podeu veure algun Casas i peces d'autors no tant coneguts com Chéret, Mucha, Steinlen o Penfield. No us perdeu les portades ja centenàries del Harper's Bazaar.

Un prodigi d'expressivitat recolzats en la llum i la senzillesa, alhora que un exemple que la publicitat no cal que sigui simplona ni barroera.

Salut i sort,

L'amic de Toño

És un noi que deu de tenir uns quaranta llargs. Només l'he vist tres vegades, sempre va igual: bambes, texans, samarreta i porta un carro de la compra on transporta quelcom pesant.

M'és molt fàcil reconèixer-lo. No pel seu aspecte andí, perquè de sudamericans de la regió dels Andes ara n'hi ha molts al barri, sinó perquè sempre que s'acosta fa el mateix: s'atura, agafa aire i a ple pulmó crida: ¡TOÑOOOOO!

Es veu que el seu amic Toño viu o al meu edifici o al del costat. No sé perquè no fa servir l'interfono per a cridar-lo, potser és que no té molt clar quina és la porta correcta.

El cas és que la tècnica és més aviat poc efectiva perquè el tal Toño no el sent (o s'amaga).

Divendres passat, no em vaig poder estar i li vaig dir, educadament però clarament, el que pensava: ¿porqué no lo llamas al móvil y así no molestas a todo el barrio?

Mentre el botiguer sikh del todo a cien i jo compartiem un somriure còmplice, ell em va donar la seva resposta, aclaparadament lògica i una d'aquelles frases que se't queden a la memòria:

¡Lo llamo porque no tengo su número!

Descartes i Menéndez Pidal no haurien fet servir millor la lògica amb un major domini de l'idioma.

Salut i sort,

Bienvenido, Mr. Marshall

Reivindico que la Filmoteca ens ofereixi la possibilitat de tornar a veure, en pantalla gran, aquest gran clàssic del cinema espanyol.

A banda de la comicitat i la ironia plena de mala baba que ens ofereix el film, opino que és de gran actualitat a Barcelona. Primerament, perquè ja hem vist una reedició de les peripècies de les autoritats locals davant de l'americà que portarà el manà. Woody Allen mai no ha anat a recollir un premi, ni tant sols un Oscar, però ha hagut de plegar-se a una presentació del seu film a Barcelona (perquè cobra una subvenció escandalosa, ja en parlarem) envoltat de polítics per a que aquests puguin sortir a la foto.

I després, perquè igual que Villar del Río en el seu moment, també els habitants de Barcelona estem superant un munt de desgràcies i necessitem ajuda. A la pel·lícula no es fa esment de la Guerra Civil, però les seves conseqüències econòmiques planen sobre la depauperada població. Aquí, lliurats de l'inútil de Clos hem caigut sota la fèrula de l'Hereu, què sembla que va pel mateix camí.

I ara estem esperant que el Mr. Marshall espanyol agafi el pont aeri i ens vingui a donar algunes engrunes de solidaritat, perquè estar a Espanya va d'això i es veu que demà potser ens tocarà a nosaltres.

Malauradament, el seu viatge s'ha hagut d'ajornar perquè a les Canàries necessiten més la solidaritat que nosaltres. Les coses continuen pintant malament. No perquè un (pavorós) incendi sigui més greu que una (irritant) interrupció del suministrament d'energia, que no ho discuteixo. Perquè fa tota la impressió que la Política d'aquest país no consisteix en planificar actuacions, atendre necessitats i executar solucions, sinó més aviat en atorgar favors a aquells que (discrecionalment) dius que ho necessiten més.

Salut i sort,

Barcelona sorollosa

De tornada a Barcelona, el primer que trobo a faltar és el silenci de Tòquio.

Heu llegit bé, he dit el silenci.

La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d'escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l'altra banda del carrer.

En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.

Quina diferència hi ha? D'entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n'hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d'autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s'escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s'entretenen amb l'instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).

La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d'oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.

Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t'enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l'hora d'escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!

En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l'estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.

Salut i sort,

AVE

Quan em van dir que el pla era que l'AVE passés per sota de la Sagrada Família vaig arrufar el nas, però sense arguments de pes, ja que no sóc Enginyer Civil i no tinc elements de judici per a poder opinar.

El que si és un fet cert és que portem molts anys amb el tema de l'AVE com per a que l'estiu del 2007 encara no hagi un traçat definitiu consensuat i aprovat. Molt parlar i no fer res.

Al Japó fa més de quaranta anys que tenen tren bala. A Sevilla ja en fa quinze. Fins i tot a Palencia sembla que ja ha arribat l'alta velocitat. Però alguns polítics continuen emperrats en que si ja no som la locomotora que érem, és perquè li dediquem massa esfoços a la llengua, mentre d'altres polítics continuen emperrats en que si ja no som locomotora és perquè parlem una llengua diferent.

Ara fa quaranta anys aquí es va fer una campanya de Volem bisbes catalans. Perquè no una de Volem polítics japonesos?

Salut i sort,

Jazz al Laie

Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d'un recull d'estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l'àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

Igor Mitoraj

Queden pocs dies per aprofitar l'oportunitat de gaudir de les escultures d'Igor Mitoraj que hi ha exposades a Rambla Catalunya.

La Fundació La Caixa ha organitzat aquesta exposició a l'aire lliure, una iniciativa que espero que es repeteixi perquè em sembla una manera absolutament democràtica d'exposar l'art, a més del goig de poder-ne gaudir al sol ara que fa bon temps i hi ha molta llum.

Com podeu veure, les escultures estan inspirades en les de la Grècia clàssica, en temes mitològics, però barnisades amb el desencís propi de qui ha viscut (patit?) el segle XX. M'han transmés una sensació de grandesa caiguda, de civilització en declivi, que no sé si fa referència a la fi que van tenir els grecs en mà de pobles més barbars o del destí que ens espera a nosaltres en mans d'un imperi que ara mateix encara és en mans d'un irresponsable.

La Vio va fer un munt de fotos precioses en blanc i negre (les no tant precioses són meves). De l'exposició n'han parlat l'Avui i en Guillem Carbonell.

Salut i sort,

És

Hi ha noms que resulten fàcils de recordar però incòmodes d'utilitzar. Avui parlem d'un restaurant que es diu És.

Pel que acostumen a ser els restaurants moderns, És té una carta relativament àmplia. A més, ofereix menús tant en horari de migdia com de nit. Poder sopar un dissabte la nit a preu de menú és un luxe a Barcelona. Plats variats sense que puguis catalogar la cuina amb cap de les etiquetes habituals. Hi ha peix, carns, carpaccios, verdures i fruites exòtiques, plats catalans i d'altres internacionals. Ideal per a portar un grup i que tothom pugui trobar quelcom del seu gust.

El menú que vam gaudir consistia en un entrant, un primer, un segon i postres, i incloïa també l'aigua o el vi. [Actualització: Tot per menys de vint euros.] Suposem que el vi era una copa per persona de vi de la casa, tot i que nosaltres vam preferir demanar un parell d'ampolles de vi de la carta. La carta de vins pica una mica més, però res que se'n surti del que és normal avui en dia.

Qualitat del menjar i dels vins: molt correcta. Tothom va quedar satisfet, però jo que sóc un perepunyetes vaig trobar que tot ho amanien de la mateixa manera: molt vinagre balsàmic i molt poc oli d'oliva. La cuina, per cert, és a la vista de tothom que es vulgui acostar.

Servei atent i simpàtic. Són pocs i això resulta en que de vegades triguen una mica, però els veus que van corrent de banda a banda.

La decoració és molt semblant a la del Carmelitas: parets i mobiliari blanc amb detalls vermells. Però És està molt més il·luminat. Allí on Carmelitas busca la parella o el petit comité, És s'alimenta dels grups d'amics, sense que per això hagis de patir un soroll massa fort.

Com diria el general McArthur, tornaré.

Salut i sort,

PS: Gràcies a Vio per la foto.

És
c/ Doctor Dou, 14
08001 Barcelona
Tel. 93 301 00 68
restaurant_es@yahoo.es

PARCO

Tornem a parlar de restaurants. Avui li toca al PARCO.

Dimecres passat vam anar a cel·lebrar el meu aniverari a aquest restaurant que no fa gaire va obrir al costat del cinema Casablanca, als Jardinets de Gràcia. Malauradament, cap de les tres fotógrafes oficials (Vio, Nunuki i Begobel) va portar la seva càmera i no hi ha constància gràfica de l'esdeveniment, o sigui que no us puc posar cap foto del local.

Els habituals del blog ja sabeu que m'agrada molt la cuina japonesa. A PARCO vam poder gaudir d'un excel·lent sushi i bones mostres de sashimi i maki. Vam demanar un variat de tots tres per a compartir entre els cinc que érem i després cadascú va demanar-se un segon. L'oferta consisteix només en plats japonesos, no hi ha cap escapada occidental, però havent nuddles i tempura no crec que això sigui massa problema per ningú. Tots els plats van agradar molt.

El servei va ser molt amable, cordial i eficaç. Són cambrers joves i es nota que el lloc és nou i encara hi ha il·lusió.

El punt original de PARCO és que no només és un restaurant japonés, també és un local lounge. Allà on els japonesos posen una iluminació lluminosa i diàfana, PARCO ofereix llum indirecta i un ambient íntim; en lloc de parets i mobiliari de colors clars o directament blanc, tot és fosc; i en lloc de cadires o el tatami i taules tradicionals japoneses trobem sofàs i sillons. La música també era lounge, i pel meu gust estava una mica massa alta.

També cal dir que a Barcelona quan es posa de moda alguna cosa, tothom ha d'apuntar-se a la moda. Ara mateix la moda són els locals lounge, i sembla molt difícil trobar algun lloc nou que s'escapi d'aquesta dictadura.

El preu, que incloïa també una ampolla de vi blanc, les postres i vàries cerveses, va ser de trenta euros.

O sigui que ja tenim un altre bon japonès pel centre, i a més no pica massa.

Salut i sort,
Ivan.

PARCO
www.parcosushi.es

Barcelonar

Ibelchi és un noi al qual no conec. Vull dir que no hem estat mai al mateix lloc alhora junts, ningú no ens ha presentat, no sabem quina veu té l'altre i tenim ben poques dades l'un de l'altre, perquè hem intercanviat poques paraules. Però hi ha vàries aficions que compartim: la fotografia, la ciutat de Barcelona, els restaurants japonesos i internet.

De què es coneixen dos desconeguts de Barcelona? Del seu blog, Barcelonar, on comenta l'oferta d'oci de la capital. Sobre tot comenta els restaurants que va coneixent. Com que no el convida ni el restaurant ni cap mitjà de comunicació per a fer la crítica això permet (què afortunat és!) que no tingui l'obligació d'analitzar els establiments de luxe sinó els que la gran majoria de barcelonins ens podem permetre algun cop. O sigui, que les recomanacions són útils.

A més, Ibelchi té un gust variat i una manera clara i directa d'explicar-se, amb la qual cosa les seves recomanacions són sempre molt interessants.

Després d'un breu periode d'hivernació, Barcelonar ha tornat a l'activitat i un dels primers articles que ha publicat és meu, ja que Ibelchi ha tingut l'amabilitat de convidar-me a casa seva. I la meva vanitat i jo estem molt agraïts.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani

Fins l'onze de febrer teniu temps de passar-vos pel CaixaForum i visitar l'exposició d'aquest fotógraf libanès.

Es mostren principalment dos conjunts de fotografies. El primer és format per imatges recollides al carrer; el segon és una selecció de retrats d'estudi. A més, hi ha unes quantes fotos que mostren composicions una mica més creatives amb objectes quotidians i un parell de pel·lícules familiars rodades al marc incomparable del castell de Beit Edine, que ajuden a mostrar la vida normal libanesa, quan aquesta no era gens anormal i no sortia a les notícies.

A tots els pobles on no hi ha ni cinema, ni teatre, ni ball, la diversió ha estat sempre sortir a passejar o anar de picnic. A molts llocs d'Orient Mitjà la gent encara es distreu així, ho he vist tant a Síria com a Jordània. Al Líban tenen de tot en matèria d'entreteniment, però durant els anys 50 i 60 sembla que la passejada dominical donava per a molt. Hashem El Madani sortia al carrer armat amb la seva càmera i demanava els transeunts si els podia retratar, nens i joves especialment. Totes les fotografies són de posats i en blanc i negre.

Algun cop ma mare m'ha ensenyat fotos antigues de rapitencs, també d'aquesta època, en que anaven a la Foradada o sortien per la Ràpita. Són exactament iguals. Alguna cara la veus més exòtica que altra, però no trobes diferències en els vestits o les actituds a ambdues vores del Mediterrani. Si de cas, els rapitencs somreien més. Però les dones grans vestien de negre, els nois vestien americana i corbata els diumenges, i les noies lluien vestits estampats amb flors.

Les fotografies d'estudi estan dividides en dos grups. Les oficials (de casaments, comunions i tal) són calcades a les que podeu trobar al vostre bagul familiar. Les més interessants, però, són les de grups d'amics disfressant-se, jugant i alliberant-se dels prejudicis i la repressió moral a que els sotmetia la societat de l'època. Una parella d'amigues besant-se com a les pel·lícules (una feia el rol d'home), un parell d'amics disfressats de parella a punt de casar-se, colles senceres de joves i nens gaudint d'un oasi de llibertat i espontaneitat dins les quatre parets de l'estudi. I l'esfereidora història de la dona que es va cremar per escapar-se del seu gelós marit, el qual només va poder conservar aquells negatius que ell mateix havia fet esgarrar, furiós perquè ella s'havia fet retratar sense el seu consentiment.

Records d'un país ara martiritzat que no fa gaire intentava ser feliç, igual que tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani.
Retrats d'estudi i passejades fotogràfiques.
CaixaForum, Barcelona, fins l'onze de febrer.

Matsuri

El Matsuri és un restaurant asiàtic, bàsicament vietnamita, que hi ha al carrer Regomir, nº1. El problema que té és que també es un restaurant japonès que hi ha al carrer Regomir, nº1.

No feu aquesta cara de sorpresos, que de seguida us ho explico. Resulta que Nunuki ens va proposar anar a sopar al Matsuri, restaurant asiàtic. Vam quedar de trobar-nos allà mateix i, com que vam arribar nosaltres abans, ens vam posar en el que semblava el Matsuri. Com que vam arribar des del carrer Ferran, vam entrar al japonès.

Resulta que hi ha dos restaurants un al costat de l'altre, que tenen la mateixa adreça (o si més no l'escriuen igual a les respectives targetes), que es diuen igual, que es comuniquen per dins mitjançant la cuina, que és comuna, i que permeten que els clients d'un puguin demanar de la carta de l'altre, però les cambreres els consideren dos restaurants diferents, i les reserves són per un o per l'altre. Concretament, Nunuki havia reservat a l'asiàtic. Però això és un petit detall que les cambreres no sempre expliquen als clients. Us podeu imaginar la nostra sorpresa quan vam rebre una trucada de Nunuki, que arribava des de Comtessa de Sobradiel i estava davant de l'asiàtic, dient que acabava d'arribar al Matsuri i que no ens veia.

Resolta la confusió, era qüestió de passar a disfrutar del sopar. Erem tres i tots tres vam demanar dos plats i postre, a més de compartir una ampolla de vi blanc (un xarel·lo de Sumarroca) i una altra d'aigua. Ens va costar en total uns 76 euros, havent demanat una sopa, un plat d'arrós, dos plats de verdures, un de maki i un de sushi (de tonyina i de salmó, res de l'altre món).

El preu és ajustat i la qualitat del menjar és més que correcta, però el que mata el lloc és el servei: lentíssim. Entre plat i plat donava temps a parlar de tot i acabar avorrit. I per a demanar el compte i poder pagar, igual. Vam entrar a les deu, a dos quarts d'onze teniem les cartes, i vam acabar pagant a dos quarts de dues, i no és que ens dediquessim a petar la xerrada després de les postres, perquè ja ho haviem estat fent mentre esperàvem la teca.

En fi, que és un bon lloc però cal que aneu avisats.

Salut i sort,
Ivan.

Matsuri
c/ Regomir, 1
Barcelona
www.restaurant-matsuri.com

La India, a ASMAT

La Yolanda Rivero torna a exposar.

Ja podeu visitar l'exposició, tot i que la pàgina web d'ASMAT està bastant desfasada i encara parla de l'anterior exposició i no dóna els detalls necessaris. Sembla que teniu de temps per visitar-la fins el 28 de febrer.

De fet, és la mateixa exposició que es va cel·lebrar al Café Monty, les mateixes fotografies (excepte una, que per motius d'espai no ha cabut). Resulta que el fotògraf que havia d'exposar a ASMAT va fallar, i la fotògrafa Gache Bocazzi va recomanar el treball de Yolanda. Com podeu imaginar, això ha augmentat el capital d'orgull i satisfacció a casa. Malauradament, com que tot ha anat tant ràpid, no hi ha hagut una inauguració oficial com el primer cop, que sempre és una oportunitat per a trobar-te amb gent que estimes i coneixer-ne de nova.

ASMAT, pels que no ho sabeu, és un multiespai de viatges. Hi ha la botiga, que ofereix material millor i més car que el que podeu trobar a Coronel Tapioca, el bar-restaurant, i la sala d'activitats, on a banda de xerrades i conferències, ara s'exposen les fotografies de la India. També organitzen cursos i altres activitats.

O sigui, que l'artista continua a la lliga dels amateurs, però escalant posicions.

ASMAT està al carrer Rosselló, 254, a la croïlla amb la Diagonal.

Salut i sort,
Ivan.

i Buoni Amici

Diumenge passat vam anar a dinar a l'i Buoni Amici, trattoria i restaurant que hi ha al carrer Casanova, entre Londres i la Diagonal.

Crec que és el tercer cop que anem, i com sempre va anar molt bé, tot i que la cambrera va liar l'Enric i la Núria i van acabar prenent un plat que no havien demanat, però que afortunadament també estava molt bo. Dic afortunadament, però seria estranyíssim que algun plat no estigués molt bé en aquest lloc. De primer les dues parelles vam compartir un parell d'amanides i uns entrants, i després cadascú es va demanar un segon plat, que van ser majoritàriament de carn, i les postres, on el tiramisú era cita obligada.

No faré la tonteria de pretendre explicar-vos què hi podeu trobar, perquè la cuina italiana deu de ser la més universal del món mundial (de moment; els indis estan en plena expansió global) però si que us vull aclarir que la qualitat és màxima i el preu molt raonable. Vam dinar com a reis, l'ampolla de vi era cara (podia haver estat caríssima, però la meva cunyada estava a l'aguait) i ens va sortir tot plegat per 80 € la parella.

Decoració bé, càlida de bon gust; soroll elevat, però sense ser ensordidor i tenint en compte que estava ple i que havia moltes famílies amb nens petits i adults que ho semblaven.

Si no sabeu on anar i voleu quedar bé, és un lloc excel·lent. I a més, a la vora està ple d'altres llocs on sopar o fer la copeta.

Salut i sort,Ivan.

i Buoni Amici
Casanova, 193
Tel. 934.396.816
www.ibuoniamici.com

Adéu a dos amics

Ahir vaig estar passejant pel centre i em vaig emportar un doble disgust. Dos dels meus llocs favorits han desaparegut.

El primer és The Clansman, pub escocès del carrer Carassa on a banda de tastar cerveses negres i roges que no acostumes a trobar enlloc més es podien seguir les lligues anglesa i escocesa de futbol i, sobre tot, el rugby internacional. Durant molts anys he començat l'any revisant el calendari del Cinc Nacions (ara són sis) i reservant els dissabtes a la tarda per anar al Clansman. El Kitty O'Shea em queda un pèl lluny i al Michael Collins es genera massa escàndol. The Clansman era un pub petit, en forma de tub i amb una llum càlida i molt tova, que afavoria les converses animades i a cau d'orella.

La història dels principals clans escocesos pintada a les parets, l'exemplar del Metropolitan per a que tothom el pugués agafar, els cambrers de les illes, i tots els aficionats a rugby que ens trobavem any rera any: aquell anglès grassonet amb el cabell blanc, les dues professores d'anglès, les colles de francesos, ...

All those moments will be lost in time, like tears in rain.
-- Blade Runner.

I l'altre amic que ens ha deixat és la Llibreria Tartessos, del carrer Canuda al costat de la plaça Vil·la de Madrid. Era la llibreria ideal per anar a remenar llibres, veure l'exposició fotogràfica, passar una bona estona i deixar-te uns quants bitllets. Sempre tenien posada música clàssica o new age. Havia una època en que era un clàssic passar primer pel carrer Tallers, segurament per Discos Castelló i després anar a Tartessos. El propietari, si no havia cua, em demanava quins eren els compactes que havia comprat. A ell li agradava especialment Philip Glass, Nyman el trobava massa repetitiu i pla.

Les fotos en blanc i negre, el munt de llibres de fotografia i també de cinema, la secció infantil, la taula de llibres de poesia, el moble de llibres de música, la taula de l'entrada amb llibres de filosofia i assaig ...

Things we most love from life are the things that fade.
-- Heaven's Gate.

Salut i sort,
Ivan.

ChidoOne

Pels que us agradi el menjar mexicà, ChidoOne és una opció ben interessant.

És un petit cafè i restaurant que hi ha al barri de Gràcia, ben a prop dels Cinemes Verdi, al carrer Torrijos. Els plats que vam demanar (dues enchiladas i uns tacos) eren molt abundants i estaben prou bé. A nosaltres el lloc ens el va recomenar un mexicà, o sigui que el menjar és mexicà de debó, no d'etiqueta.

Preu ajustat i ampli assortiment de cerveses mexicanes, decoració atractiva i molta llum, en contrast amb l'ambient fosc i més íntim de la Cantina Machito, més amunt i al mateix carrer, regentada per la mateixa gent.

Un lloc agradable on anar a fer un mos amb els amics.

Salut i sort,
Ivan.

ChidoOne
c/ Torrijos, 30.
Tel. 932 850 335
www.chidoone.es

El Merendero de la Mari

Dijous vam anar a sopar amb Rudy, un amic belga al que per distància geogràfica i manca de temps lliure no podem veure tant com ens agradaria. I ja sabeu on vam anar.

La primera opció havia estat el Barceloneta, però no havia taula lliure fins a les onze de la nit. Fer esperar tres belgues fins aquesta hora per sopar va segurament en contra de la Convenció de Ginebra. La gent del Agua ens va dir el mateix. Aleshores vam pensar en el Merendero de la Mari, naturalment al menjador i no a la terrassa.

I jo, francament, no penso tornar. No és que el lloc no m'agradés, o que no estigui bé, però no és el meu pal. És un restaurant pensat per a turistes, per a grups i per a empreses. La teca és bona, però si la setmana abans has menjat a La Ràpita o a Ca'l Faiges, com és el cas, no impressiona gens. El servei és bo, però tenint en compte la quantitat d'estrangers que visiten el local haurien d'espabilar-se més amb l'anglès i amb els costums més discrets que tenen els del nord a l'hora de cridar els cambrers. La fillastra del Rudy hagués mort de set si jo no li hagués indicat la paraula i el volum de veu necessaris per a cridar l'atenció. El preu (erem cinc, dos plats i postre cadascú, una ampolla de vi i altres begudes: 248 € ) em va semblar correcte, proporcionat a la qualitat i els estàndards habituals a Barcelona.

Però el que a mi em va matar va ser el soroll. Què voleu que us digui, jo sóc dels que volen gaudir de la taula. Al restaurant no només menges; també vols conversar, escoltar, parlar, contemplar tranquilament el moment, i res d'això és possible si hi ha un brogit de converses al voltant. No és que els grups que havia al voltant fossin especialment escandalosos, és que el soroll es multiplica degut a l'acústica del local.

A sota us deixo l'enllaç a la web. No sé quin indocumentat l'ha perpetrada, però us aconsello que apagueu els altaveus abans d'anar-hi, per molt que us agradi la música barroca. I un darrer comentari, lingüistic. M'agradaria saber què els semblarà als de Ciutadans que el website d'un restaurant de Barcelona sigui bilíngüe, castellà i anglès.

Salut i sort,
Ivan.

El Merendero de la Mari