Covers

Darrerament s'estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

DJs i músics brasilers, estrelles de l'electro-bossa, s'han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d'ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa't.

Perquè la proposta de Bossa'n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d'unes cançons que si s'han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l'escolteu disfrutareu d'un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d'estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d'ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d'inspiració.

Si aquests CDs són de l'estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L'invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l'original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d'ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa'n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa'n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.

Marisa Monte, per partida doble

Marisa Monte ha publicat de cop dos nous àlbums.

Universo Ao Meu Redor és un recull de sambes poc conegudes, amb tres afegits propis, entre els que destaquen la maravella que li dóna nom al disc i la brevíssima col·laboració amb David Byrne Statue of Liberty.

La carioca Marisa, filla d'un mestre de samba, ha indagat entre vells sambistes, tant músics com aficionats, tractant de recuperar cançons velles, algunes de les quals no s'havien enregistrat mai, per a reivindicar el llegat cultural més popular de Rio de Janeiro. I un cop les ha tingudes a mà, les ha fet seves i les ha enregistrat fent servir la seva pròpia estètica i personalitat. Ella mateixa explica aquesta recerca a una entrevista a Clarín. El CD també inclou un parell de sambes de recent creació de compositors tradicionals.

En canvi, Infinito Particular conté 13 composicions pop de la pròpia Marisa amb els seus inseparables Carlinhos Brown i Arnaldo Antunes. Perquè uns cops fan servir el nom de Tribalistas i altres van per separat? Misteris de la música. La qüestió és que la Monte ha aprofitat la seva recent maternitat (just després de treure Tribalistas va nàixer el seu primer fill) per a estar-se'n de concerts i concentrar-se en la recerca de sambes i la composició de cançons.

Infinito Particular és molt semblant a Memories, Chronicles and Declarations of Love, el seu anterior treball en solitari. Crida l'atenció com algú com Philip Glass, responsable dels arrenjaments, que ve d'un llenguatge musical completament allunyat i instrumental, pot embolicar tant bé la veu solista, fent servir el cello, la percusió o la guitarra elèctrica. La producció és, això si, completament brasilera, havent desaparegut els col·laboradors novaiorquesos d'altres èpoques, excepció feta de Byrne. I que sigui brasilera no vol dir que sigui exhuberant i festiva. Aquest cop, a diferència de treballs anteriors com Rose and Charcoal han mantingut l'aire de Tribalistas i l'atmosfera és tranquila i meditativa, gràcies a una instrumentació austera que li dóna l'elegància que traspua tot el treball.

Ambdós CDs són pràcticament indistingibles, tot i ser d'estils completament diferents. La pròpia Marisa els anomena besons bivetelins com citen aquí. El nivell és altíssim i l'efecte realment devastador per la tristesa i els nervis. Música sedosa, que t'envolta, t'abraça i et transporta cap a platges assolellades i tardes tranquiles on gaudir tranquilament de la vida escoltant eu meu canarinho com fa piu, piu.

Podeu fer un tastet de la seva música a la web de Marisa Monte a Espanya o també a la seva web oficial brasilera, on també trobareu video-clips, però aneu amb compte si teniu el volum dels altaveus al màxim. Si us atreviu amb el portugués, el blog de Mauro Ferreira us ofereix una entrevista amb ella i una crítica brasilera tant d'Universo ao meu redor com d'Infinito Particular, així com altres articles sobre la diva de la música popular brasilera.

La presentació a Barcelona serà a l'Auditori, els dies 16 i 17 de setembre. Jo no podré anar-hi, perquè estaré molt lluny, però si algú hi assisteix, que ens ho expliqui, d'acord?

Si us agraden la música brasilera, el pop rítmic i suau o les veus càlides i femenines, no penseu més, passeu pel caixer i compreu-los ja mateix. No sereu més rics ni més pobres, però la vostra vida serà molt més agradable.

Salut i sort,
Ivan.