The Police a Montjuic

Vint-i-cinc anys més tard del que ens hagués agradat, Nunuki i jo vam anar a veure The Police en concert, a l'Estadi Olímpic ple de gom a gom. Molta gent tenia un compte pendent amb una banda molt enyorada, i molts també temiem que el pas del temps fos també molt cruel amb els nostres records.

Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.

El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.

L'altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d'estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d'una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don't Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.

Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d'Andy Summers, guitarrista d'amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.

El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What's Still Around, Don't Stand So Close To Me (l'únic moment fluix de la nit).

A partir d'aquest punt la memòria musical ja t'ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s'ocupava de disfrutar. A l'Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l'Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.

Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.

I, per acabar, l'èxtasi. Can't Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s'havia emportat la ràbia i la forma vocal.

Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure'ls al Narcís Sala fa una pila d'anys, però aleshores ni em podia permetre l'entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d'un repertori a l'alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.

Salut i sort,

Let Me Introduce My Friends

A veure si endevineu què és el primer que em va cridar l'atenció d'aquest grup anomenat I'm from Barcelona.

Doncs el nom és un homenatge a Manuel, el simpàtic cambrer de la sèrie Faulty Towers.

Arriba l'estiu, i amb ell no només l'horrorosa xafogor sinó també la no menys horrorosa cançó de l'estiu. És temps de músiques alegres i naïfs, amb melodies que s'enganxin fàcilment, un ritme que doni una mínima excusa per a ballugar el cos i una lletra més que fàcil ... trivial. Ja sabeu: Hombres G, Los Sencillos, Duncan Dhu, Georgie Dann, ... gent que ha fet música divertida i amb la que ho hem passat molt millor del que estem disposats a admetre-ho.

Els vint-i-nou suecs que integren aquesta macro-formació practiquen un pop psicodèlic despreocupat, vital, optimista, molt adient per aquesta época de l'any. Harmonies vocals a dojo, arrenjaments simples i vinga gresca i xerinola. La lletra més complexa, consta de vuit versos diferents i tot l'àlbum no arriba als quaranta minuts. Com un LP dels d'abans!

Tant la gent d'All Music Guide com la d'Hipersónica li han donat molt bona nota. Jo crec que estan bé però que els oblidaré fàcil. Ja veurem que diu el temps.

La meva opinió: Molt recomenable si heu llogat un mini o un descapotable per a recorrer lla costa mediterrànea, o un iot per navegar per les illes gregues. Absolutament desaconsellable per a una audició concentrada i amb auriculars.

Salut i sort,

I'm from Barcelona
Let Me Introduce My Friends
EMI, 2006.

Never Hear The End of It

Arriba a les botigues del nostre país el novè àlbum del veterà quartet canadenc Sloan, editat el setembre passat.

I si penseu que m'entero amb endarreriment o que els distribuidors de Sony van poc a poc, és que encara no heu escoltat la banda. Sloan beuen directament dels seixanta, amb els Beatles al capdavant de les seves influències, però sense renunciar a molta de la música pop que ha sonat des d'aleshores.

El seu so és sixties total. Hi ha vegades que és més poppy i cops en que és rock com el que van parir els Stones, però mentre els escoltes no deixes de pensar que vas en un descapotable per una carretera que travessa un prat de flors. M'explico prou clarament?

Never Hear The End of It recull trenta cançons en un sol CD. El nivell és excel·lent en els primers vint talls i força bo en els restants. Jo recomano especialment Who Taught You To Live Like That, que sembla un cover dels Status Quo, les més rockeres Right or Wrong, Before The End of The Race i Blackout, les psicodèliques Can't You Figure It Out? i Fly High Again, la balada guitarrera Listen To The Radio, ... porto recomenades ja tantes cançons com acostumen a haver en un CD normalet, i me'n deixo unes quantes.

A la seva web podeu escoltar algunes de les seves cançons.

Salut i sort,

Sloan
Never Hear The End of It
Sony BMG, 2006.

Neon Bible

Els canadencs Arcade Fire publiquen el seu segon treball, que ha estat rebut amb gran entusiasme per part de la crítica i diversos músics.

I la veritat que Neon Bible és un àlbum que pot agradar més o menys, però que indiscutiblement aplega molt de talent. Pel nombrós que és el grup, pel variat de les seves composicions, i perquè hi ha no menys de quatre cançons que estan més que bé. Si al pop que practiquen se li vol penjar un adjectiu, el més adient no és altre que eclèctic, ja que tenim cançons de tota mena. A Neon Bible els Arcade Fire ofereixen des de la introspectiva Black Mirror (el single europeu; per a mi un tema menor del disc) a la festiva The Well and the Lighthouse, passant per tot l'Arc de Sant Martí. Trobem tant cançons alegres i rítmiques com fosques i subjugants.

Entre les primeres hi ha les rítmiques Keep the Car Running i (Antichrist Television Blues). Black Wave/Bad Vibrations és hereva del tecnopop dels primers vuitanta, i No Cars Go sembla sortida d'algun àlbum dels Prefab Sprout. La hipnòtica Neon Bible i la fosca i angoixant My Body Is a Cage es situen a l'altre extrem de l'espectre, allà on creen ambients més dramàtics i sofisticats. Enmig queden temes com l'himne Intervention (el single americà, que podeu trobar a YouTube), el pop atmosfèric de Ocean of Noise influenciat pels Massive Attack i el magnífic crescendo de Windowsill.

Si he mentat onze cançons no me n'he deixat ninguna. Totes interessants, interpretades no només per una banda ja de per si nombrosa sinó també per un cor gospel, un cor militar, l'orgue de l'esglèsia on es va enregistrar el CD i un munt d'instruments de vent. Producció de luxe per a un àlbum complex però accessible.

El dia després de Sant Jordi, quan tota la intelligentsia del país discuteix sobre la cultura catalana, les subvencions i la convivència amb un veí culturalment colosal, és bo fixar-se en que aquest grup canadenc ha assolit l'èxit gràcies a la promoció d'una productora nordamericana i no gràcies a la política del seu país de forçar una quota de música local a les emisores de ràdio i televisió. I és que encara que el Ministerio del Movimiento va apadrinar una versió pop del Cara al sol, la gent a la festa major el que ballava era Paquito el chocolatero.

I per molt que els sindicats locals vulguin forçar les programacions de les emisores, les peticions de la gent apuntaran a U2, Shakira i, si m'escolteu a mi, Arcade Fire.

Salut i sort,
Ivan.

Arcade Fire
Neon Bible
Merge, 2006.

Friend Opportunity

Tota la premsa musical ha saludat el novè àlbum de Deerhoof com una de les joies de la temporada. A mi m'ha semblat una exhibició de talent desaprofitat. Vaja, com el Barça actual.

Els Deerhoof tenen la seva base d'operacions a San Francisco. Com tots sabeu, un dels llocs de ment més oberta dels EUA i un ambient idoni per a experimentar i barrejar diverses influències. I el trio s'hi dedica amb força.

Friend Opportunity reuneix 10 cançons que podriem etiquetar com a indie rock o noise pop, però que en realitat són completament eclèctiques i lliures de limitacions estilístiques. Proporciona molts moments deliciosos i fins i tot algun de sublim, però cap cançó satisfactòria. I és un problema fer-hi un resum perquè costa bastant trobar punts en comú entre totes elles.

El CD comença amb The Perfect Me, una cançó extranya d'un estil que podem descriure pop noise, on la cantant i la banda van canviant de registre vocal i estilistic a cada moment. El single +81 segueix el mateix camí: acumulacio de melodies i ritmes diferents en menys de quatre minuts, amb l'afegit de contundents guitarres elèctriques i un estribillo impagable: "choo-choo-choo-choo beep beep". Tot plegat ja portem gairebé 10 minuts i ens preguntem: de què van Deerhoof?

Segueix la molt més normal i funky Believe E.S.P., però només per a despistar, ja que després ens trobem amb la rara (i no trobo altra manera de descriure-la) The Galaxist. I ara he de parlar de la cantant, la japonesa Satumi Matsuzaki, que li dóna un aire completament infantil a Choco Fight. Ella segueix amb aquest registre naïf a Whither The Invisible Birds?, però aquí el tema musical recorda l'estil ambient que podem trobar a un àlbum de Kate Bush o Massive Attack.

Quan ja creiem que el punt comú de totes les cançons és que són conglomerats de tres-melodies-en-un-sol-tall, arriben les tres que ens tornen a trencar els esquemes. Cast Off Crown, si t'agrada la barreja de noise rock i electrònica, està força bé. Kidz Are So Small té la lletra escrita en primera persona i el protagonista és un gos ("if I were a man and you a dog" li va dient al seu amo) i Matchbook Seeks Maniac és la cançó més normal i en que demostren que saben fer temes pop.

Pel fi de festa han reservat la llarguíssima (gairebé 12 minuts) Look Away, totalment eclèctica i on tornen a exhibir tot el seu repertori: combinació de ritme electrònic i percusions africanes, diferents maneres de cantar, organs creant ambients magnètics i guitarres elèctriques agudes i machacones tot reunit en una única cançó.

Que si, que reconec que són molt originals i en saben un munt. Però m'agradaria que em quedessin ganes de tornar a escoltar el disc.

Salut i sort,
Ivan.

Deerhoof
Friend Opportunity
Kill Rock Stars, 2007.

Some Loud Thunder

Un dels àlbums que més em van agradar l'any passat va ser el debut dels Clap Your Hands Say Yeah. Ens acaba d'arribar el seu segon treball.

I aquest CD es comenta molt ràpid, ja que respon als mateixos postulats estilístics que l'anterior però és molt més irregular i no tant brillant. No crec que hagi estat un pas enrera; més aviat em fa l'efecte que han aprofitat algunes cançons que havien descartat per la seva primera entrega i n'han afegit unes quantes de bones que són les que aguanten el nivell de qualitat, però cap que mereixi especialment la pena. Potser la que més m'ha agradat és la hipnòtica Goodbye To Mother and the Cove.

L'enregistrament ha buscat l'autenticitat i la frescura. En moltes estones ho han aconseguit amb la seva música fresca i alegre, en altres no se n'han sortit al fer servir un so Lo-Fi decididament deficient (Some Loud Thunder). Si al seu primer àlbum la referència bàsica eren els Talking Heads (ara que estan de moda les tornades de bandes de fa 30 anys, a veure si David Byrne els resucita!), aquí s'incorporen també influències de The Cure (Satan Said Dance) i Moby (Love Song No. 7). La instrumental Upon Encountering The Crippled Elephant (per cert, els noms de les cançons són impagables) és també interessant.

No és un mal àlbum però si que deceb les elevades expectatives que havien generat. El que si em queda és un gran desig de veure'ls en directe, perquè la cosa promet.

Salut i sort,
Ivan.

Clap Your Hands Say Yeah
Some Loud Thunder
Wichita, 2007

Message in a Bottle

L'altre dia, al sortir de dinar i anar a creuar el semàfor vaig sentir la música que sortia d'una furgoneta que s'hi esperava.

Just a castaway
An island lost at sea
Another lonely day
With no one here but me
More loneliness
Than any man could bear
Rescue me before I fall into despair.

Com sempre que escolto aquesta cançó l'humor em va canviar a millor, vaig seguir el ritme, vaig recordar aquella época i aquell concert que The Police van donar al Fabra i Puig quan jo encara no anava a concerts i al que van anar els U2 de teloners. Al cap de dos minuts, al creuar el següent carrer, la música sortia d'un altre cotxe, aquest aparcat sobre la vorera:

Walked out this morning
Don't believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I'm not alone at being alone
A hundred billion casatways
Looking for a home.

La lletra complerta de la cançó, la podeu trobar aquí i a un munt de llocs a internet. I a YouTube podeu trobar un munt de videos tant de The Police com d'aficionats interpretant aquest tema i d'altres d'una de les bandes més celebrades del rock i el pop.

Love can mend your life
But love can break your heart

Gran veritat.

I fins aquí, un article que tenia preparat de feia dies. Però és que avui El Periódico m'ha avisat que he d'anar amb compte a l'hora de planificar el proper viatge. També ho diuen La Vanguardia i El País.

Després de moltíssims anys, d'aquí poc The Police tornaran a tocar junts, segurament gràcies a les pregàries de molts fans i els precs i els diners d'alguns promotors. La web oficial de de la gira va donant les darreres novetats sobre els concerts que inclourà la gira mundial i avui ha publicat les primeres dates europees: tocaran a Barcelona, concretament a l'Estadi Olímpic (fixeu-vos quin poc èxit ha tingut anomenar-lo oficialment Lluís Companys) el proper 27 de setembre. Encara no se sap on comprar les entrades ni quant ens clavaran.

Per cert, que a la meva dona The Police mai no li han agradat massa, o sigui que si algú no sap amb qui anar al concert ...

Salut i sort,
Ivan.

Wincing The Night Away

The Shins han publicat el seu quart CD i tothom parla d'aquest com un dels millors CDs del començament d'any.

La veritat és que està molt bé. Són onze cançons totes escrites pel seu líder James Mercer, què és qui també canta amb una veu neta i una dicció clara, com correspon a un bon cantant. A l'hora de penjar etiquetes al que fan The Shins podem parlar d'indie pop, jo els relaciono amb el pop-rock anglès més que amb els seus compatriotes. Una cosa semblant al que us vaig dir no fa gaire de The Long Winters.

Tenim alguns mig tempos (Sea Legs, A Comet Appears) amb interessants moments instrumentals, algun riff de guitarra elèctrica, però sobre tot pop alegre i sense complicacions de cançons com Phantom Limb i Australia. M'ha agradat especialment l'aprofitament dels teclats i les guitarres lànguides que posen a Red Rabbits, fora del que és comú avui en dia (i que era moda fa trenta anys). No espereu tampoc un àlbum ballable i engrescador, no és adient per a fer ballar els assistents a una festa, però és una bona elecció si vols estar escoltant quelcom agradable i alegre mentre fas un puzzle.

Salut i sort,
Ivan.

The Shins
Wincing The Night Away
Sub Pop, 2007.

Lon Gisland

Els Beirut ofereixen un EP als seus afamats seguidors. Senyal que hi ha negoci, és a dir, interès pel grup.

Malauradament, aquesta entrega del treball del senyor Condon no aconsegueix arribar a l'excels nivell del seu primer CD. La versió de Scenic World, alternativa a la que apareix a Gulag Orkestar, és el millor d'aquesta breu entrega. Els altres quatre talls no contenen ni l'alegria ni la profunditat que el primer CD lluien com a bandera.

De les quatre cançons noves la inicial Elephant Gun, amb el seu moment cantant i el seu final instrumental és la més interessant del disc. Té un aire trist que contrasta amb l'explosió de vitalitat del seu debut. El que si es manté és l'estil, basat en la música gitana dels Balcans i l'est d'Europa, aconseguint un difícil i sublim equilibri entre el rock, el folk i el jazz de Django Reinhardt. My Family's Role in the World Revolution sembla una maqueta d'una cançó de la que encara no hi ha lletra; The Long Island Sound sembla una altra peça encara a mig treballar (i potser aclara el misteri del títol de l'EP); i Carousels és simplement una cançó acceptable.

Potser és que ens haviem fet una imatge equivocada i la creativitat de Zach Condon és més complexa del que semblava. Potser que esperar que tant aviat repetís el nivell d'un dels millors àlbums de l'any passat era massa demanar.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Lon Gisland (EP)
Ba Da Bing!, 2007.

Putting The Days To Bed

Un altre grup que ve de Seattle i que té un nom molt apropiat pel seu clima (recordeu que Seattle és el lloc més plujós dels EUA i la porta d'entrada a Alaska): The Long Winters.

I venint d'on venen, hom esperaria referències musicals americanes: country, americana, grunge, etc., però aquests nois tiren més aviat cap el pop britànic, tot i que ells li diuen power pop i la premsa els cataloga habitualment com indie rock. La bateria que fan servir The Long Winters és tradicional (no electrònica) i això els dóna un plus d'autenticitat i energia, que els acosta al rock. El cantant, amb una dicció perfecta (entenc les lletres!) posa el contrapunt més pop i el conjunt queda equilibrat. Amb la inclusió en alguns talls d'una secció de metall l'aire juganer pren més consistència que la rebeldia. Canyero, ballable i melòdic són tres adjectius que apliquen en diferents moments del disc. Power pop? Accepto barco, però a mi em recorden els Prefab Sprout, un dels meus grup pop de referència.

Recomano especialment les cançons més mogudes: Rich Wife (tota una troballa), Pushover i Teaspoon. Són temes ballables i saltables, que alegren l'esperit per molt lleig que sigui el veï del vagó al metro o molt avorrida que sigui la tarda. Però el cas és que no hi ha cap dels onze talls que es pugui criticar, una bona senyal.

Quart àlbum des del seu debut al 2003. Prolífics i brillants. Bé.

Salut i sort,
Ivan.

The Long Winters
Putting The Days To Bed
Barsuk, 2006.

No Promises

La Carla Bruni acaba de publicar el seu segon CD. Qui és la Carla Bruni? Per a que us feu una idea amb poques paraules: ha treballat durant més de 10 anys com a model a París i Milà; va rebutjar l'ajuda d'amics com Mick Jagger o David Bowie per a que no puguessin dir que si li publicaven la seva música era per influències; i els seus pares acaben de subhastar a Sotheby's part de la seva col·lecció de pintura clàssica, perquè ja no saben on posar-la. No us feu il·lusions: està casada.

Si el primer àlbum estava dedicat a la chanson francesa, aquest mira més aviat cap el folk d'arrel anglosaxona. No és que l'estil canvii molt, però els acompanyaments són molt més rics, l'idioma té el seu pes en el ritme de les cançons i, crec que és el factor decisiu, hi ha una guitarra elèctrica que juga d'una manera molt americana d'entendre la música. Si Quelqu'un m'a dit em recordava François Hardy o la Julie Delpy, ara s'assembla més a Cat Power, però sense deixar completament de banda les influències franceses.

Normalment escolto els CDs a l'iPod mentre vaig pel carrer. Amb aquest és impossible: és un àlbum molt suau i tendre, cantat a un volum molt baix, absolutament incompatible amb el soroll ambiental de Barcelona, no parlem ja del metro o l'autobús. En canvi, mentre estic treballant (o ara mateix, escrivint al despatx) puc gaudir d'un acompanyament agradable, de vegades amb un punt de ritme, altres amb un delicat lirisme, i en cap moment massa ensucrat.

A diferència del seu primer treball, on també les lletres eren de la seva collita, a No Promises la Bruni s'ha dedicat a musicar poetes com Yeats, Emily Dickinson o Dorothy Parker. Continua cantant i tocant la guitarra. I no trobo a faltar ni a Bowie ni a Jagger.

Salut i sort,
Ivan.

Carla Bruni
No Promises
Naïve, 2007

Suburban Metronome

Martí Perarnau és un periodista esportiu que col·labora en mitjans com El Periódico o RAC1 i que té un blog dedicat a l'actualitat futbolística que m'agrada molt. Una de les coses que aprofita per fer al blog és donar-li una mica de publicitat al grup musical del seu fill, que sospito que també es diu Martí Perarnau i és un dels integrants de The Underwater Tea Party.

Naturalment, un aficionat al te i al submarinisme no podia deixar d'escoltar aquesta banda afincada a Madrid. El grup practica un pop convencional i una mica ensucrat que no és gens del meu pal, però aconsegueix crear atmòsferes prou atractives. Destaco la veu afilada de la cantant Clara Martínez, tot i que la dicció no és tant cristal·lina com es podria esperar, i també les guitarres, més pròpies del rock que del pop suau que practica aquest grup.

Underwater Tea Party recorden molt els Belle & Sebastian i també el pop francès. De fet, tot i que habitualment canten en anglès s'han atrevit a incloure una cançó en francès i també un tema instrumental, l'excel·lent Wildtracks Build Bricks. De tot l'àlbum potser el tall més representatiu és Void, on a continuació d'una introducció de guitarra molt prometedora apareix una interpretació vocal molt anodina que embolica una melodia de pop suau. De fet, si voleu endevinar com sóna la banda només us cal imaginar-vos a La Buena Vida en plan marxa total.

És el primer àlbum i per tant no s'ha de jutjar tant com un assoliment com pel que apunta a creixement. Insisteixo en que no és el meu estil, però l'he escoltat unes quantes vegades mentre treballava i m'he sentit ben acompanyat.

El 20 de febrer acompanyaran The Long Winters (de qui espero poder escriure aviat) a Madrid i el 30 de març actuaran a la Sala Apolo de Barcelona. Dues bones oportunitats per saber si en directe milloren les sensacions.

Salut i sort,
Ivan.

The Underwater Tea Party
Suburban Metronome
Junk Records, 2006

Volver a empezar

Segon àlbum d'aquest grup, diuen que la darrera bona notícia del pop espanyol.

La veritat, no n'hi ha per tant. Lletres típiques, melodies que en el millor cas estan simplement bé i quan no són ensopides, i una interpretació discreta.

Prima el piano molt més que no la guitarra, tant a les balades com als talls més rítmics. El cantant Marcos Casal té un estil que trobo antiquat, allargant molt les notes, fent que qualsevol cançó tingui un aire de balada, per molt rítmica i viva que sigui. Reconec que saben fer una cosa que a mi m'agrada molt: els crescendos sostinguts, en aquest cas de piano i guitarra, i que els donen molt bon resultat a Corre, per exemple.

No sonen ni bé ni malament, sinó repetitius. És un grup que encara està buscant el seu estil, a força de repetir les tres coses que saben fer bé i sotmetre's a uns arrenjaments i una producció que fan servir els recursos típics del pop espanyol. Escoltar La Sonrisa de Julia és recordar immediatament des de Los Secretos fins a La Oreja de Van Gogh, passant per Radio Futura o Álex Ubago.

Ja veurem on ens porten.

Salut i sort,
Ivan.

La Sonrisa de Julia
Volver a Empezar
2006.

Darkel

Es veu que el darrer CD que he escoltat és d'un estil anomenat electro-pop. Ves per on, m'ha agradat.

Començo parlant del tema etiquetes perquè, tot i que reconec que són molt útils per a classificar i situar ràpidament la gent, també serveixen per encaixonar, estigmatitzar, caricaturitzar i simplificar massa les coses. El que ara s'anomena electropop fa vint anys era tecnopop. Mike Oldfield, quan va presentar el Tr3s lunas a València, va dir que ell portava trenta anys fent el mateix tipus de música, que els que havien canviat eren els crítics: són ells els que l'han catalogat com rock progressiu, rock simfònic, new age, chill out i altres mandangues. Si els Foo Fighters viatgessin amb aquell DeLorean que pilotava Michael J. Fox al cinema, haguessin estat capaços de fer heavy, hard rock, grunge, post-grunge i noise-pop. Hem d'aturar els departaments de màrqueting abans que els consumidors de música no acabem més perduts del que ja estem, comença a ser urgent.

En qualsevol cas, el que fa Darkel es pot descriure com una barreja encertada de pop i electrònica. Música suau i animada que ajuda a encarar el dia amb optimisme. Si heu anat seguint les opinions que vaig escrivint al bloc, podeu comparar-lo amb l'Anja Garbarek, però sense els tocs jazzy que fa servir de tant en tant la noruega.

L'àlbum, primer del senyor Dunkel en solitari al marge del duo Air, té un nivell molt alt, on no hi ha cap tema que molesti i n'apareixen quatre que estan més que bé. L'inicial Be My Friend captura definitivament l'atenció i crea expectatives; My Own Sun és una cançó vitalista i optimista que m'ha recordat el Sing de Travis en un estil completament diferent, Beautiful Woman és tant romàntica com engrescadorament naïf i Bathroom Spirit (sic) que tant pot ser considerada trip-hop a la Massive Attack com ambient pop i aparèixer a un recopilatori d'Hotel Costes. Us he dit ja que començo a estar saturat d'etiquetes estilístiques?

Salut i sort,
Ivan.

Darkel
Darkel
Astralwerks, 2006.

Do Whatever Turns You On

Havia llegit maravelles del darrer treball d'Aberfeldy, un disc que no només no m'ha decebut sinó que m'ha entusiasmat.

A què sonen? A mi em recorden els Prefab Sprout i The Cars. Dels primers hereten l'estil pop i la capacitat d'escriure cançons atemporals. Dels segons, treient la veu de Rick Ocasey i força guitarres, hereten el ritme i l'aire desenfadat. Són de la terra dels Deacon Blue, o sigui que ja sabeu què van mamar de petits.

Fabriquen un pop alegre, fresc i divertit, fet per a entretenir i sense gens de complicacions. Veu solista masculina i cors femenins, preponderancia de guitarres suaus i teclats en un repertori que tant es pot ballar com cantar. Un concert d'aquesta gent deu de ser una festa grossa.

De la dotzena de cançons que formen el CD en puc destacar ¡sis! que és una xifra per la que pagarien molts grups considerats punters, i per la que acostumem a pagar més d'un disc. Apunteu: Hypnotised, Up Tight, Poetry, Need To Know, Let Down i Turn Me Towards The Light, sent aquesta darrera la única balada. A més, el tema que li dóna nom al disc i Someone Like You, la que obre l'àlbum, són també molt bones i a qualsevol altre disc destacarien. Això en fa vuit de dotze. Us he dit que el disc m'ha encantat?

Què té Escòcia per a parir tantes bandes i tant bones? Dire Straits, Texas, Teenage Fanclub ... i els Aberfeldy, que prenen el seu nom d'un poblet escocès.

El 2007 comença a donar-nos algun àlbum interessant. Em posaré de seguida que pugui.

Salut i sort,
Ivan.

Aberfeldy
Do Whatever Turns You On
Sanctuary, 2006.

Subtitulo

El setè CD de Josh Rouse és un àlbum del que porto molts mesos volent escriure.

A mig camí del folk, el rock i el pop, Rouse ha compost un àlbum relaxat i alegre alhora, perfecte per acompanyar-te una bona estona. L'interpreta una petita banda d'amics que s'han desplaçat fins el Puerto de Santa María, on ara viu el cantautor de Nebraska després del seu divorci (a algun lloc vaig llegir que tenia una xicota espanyola, però això ja és safareig) per a enregistrar aquest treball gairebé en família.

Deu cançons que van de la vena romàntica (The Man Who ...) a la fascinació per una Quiet Town que pot perfectament ser la seva nova residència. No és que sigui un disc bucòlic, perquè té moments de marxeta i tal (Givin' It Up, on sembla que parla de la seva separació), però si allò que mai no he sabut traduir bé de l'anglès: cozy, laid back ... alguna llicenciada en filologia anglesa em pot ajudar?

Una cosa que m'ha sorprés i agradat és l'abundància de moments instrumentals, totalment inusual quan es tracta d'un cantant qui porta el mànec. Rouse no té una veu extraordinària, però la fa servir d'una manera molt correcta. Les guitarres i el piano donen un acompanyament suau molt adient, i la veu de Paz Suay i alguns arrenjaments amb corda donen el toc més càlid.

Amb quatre canyes, molta inspiració i cinc amics resulta que és ben fàcil fer un disc més que acceptable.

Salut i sort,
Ivan.

Josh Rouse
Subtítulo
Nettwerk/Bedroom Classics, 2.006

Follow The City Lights

Una de les darreres novetats musicals de l'any 2006 ha estat la que ha servit Dover, amb el seu tant comentat canvi d'estil.

Per a mi el canvi no és d'estil, sinó de producció. El que abans sonava a rock dur ara sóna a power pop, però tant les composicions com les interpretacions són clavades al que el grup madrileny ja ens venia oferint. La cançó del primer single és de llarg la millor; la resta estan bé però tampoc no tenen un nivell extraordinari.

Les germanes Amparo i Cristina Llanos continuen oferint molta canya i alegria. El que fa trenta anys oferien AC/DC o fa quinze els Pixies. Per a gravar aquest CD s'han comprat una caixa de ritmes, una bateria electrònica i han afegit teclats a dojo, però l'altre dia les vaig veure per televisió tocant Let Me Out (i en parlaré en un altre article) i em va fer tota la impressió d'estar veient el de sempre, amb un mínim canvi de so.

La inclusió de teclats i ritmes de pop electrònic ha suavitzat una mica la proposta. A més, aquest cop han inclós una balada (Dear McCartney) i algun mig temps, potser algú els ha dit que l'oient té dret a respirar de vegada en quant. Però en definitiva continuem tenint el mateix: molta canya i lletres simples i repetitives. Em sembla un canvi més comercial que de concepte, i per tant sospito que en directe deuen de fer el mateix espectacle de sempre i que el proper album tornarà a ser trallero.

No enganyen a ningú i entretenen a tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Dover
Follow The City Lights
Capitol, 2006.

El Extraño Viaje

L’any acaba demostrant que l’estat artístic de la música que es fa a Espanya és més que saludable. Espero poder-vos parlar aviat de la darrera i sorprenent entrega de Dover; avui us parlaré del darrer de Fangoria.

Olvido Gara y Nacho Canut porten molts anys compenetrant-se i oferint música electrònica i ballable. El Extraño Viaje no arriba al magistral nivell d’Arquitectura Efímera, però encara així és un excel·lent CD. Compte: no estic dient que no sigui un gran disc, estic dient que no és una obra mestra. Pel meu gust és massa discotequero, però és divertit, marxós, fácil d’escoltar i, tot i ser molt comercial, no hi ha res de xumba-xumba.

Pop electrònic, la veu inconfusible d’Alaska en plena forma, sintetitzadors i teclats a dojo, bateria electrònica alternant-se amb la tradicional, i alguna guitarra elèctrica per a donar-li canya, tot molt ben conjuntat. Voleu que li trobi una pega? Acostumat a lletres que amb paraules molt senzilles aconseguien lletres amb sentit i molt reflexives, aquest cop trobo que no tenen la càrrega de matèria gris d’altres cops.

Feia mots anys que Alaska no em recordava tant a Dinarama.

Salut i sort,
Ivan.

Fangoria
El Extraño Viaje
DroAtlantic, 2.006

Covers

Darrerament s'estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

DJs i músics brasilers, estrelles de l'electro-bossa, s'han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d'ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa't.

Perquè la proposta de Bossa'n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d'unes cançons que si s'han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l'escolteu disfrutareu d'un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d'estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d'ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d'inspiració.

Si aquests CDs són de l'estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L'invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l'original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d'ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa'n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa'n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.

The Beautiful Lie

Diuen que és un cantautor semblant a Tom Waits, però jo diria que Ed Harcourt s'assembla més a Rufus Wainwright.

El pianista de Sussex ha publicat l'estiu passat el seu darrer àlbum, que segons la Vikipèdia és el sisè però segons l'All Music Guide és només el cinquè. Són que practiquen una barreja de pop guitarrero animat, rock i cabaret-pop.

L'estil vocal d'Ed Harcourt es va adaptant a les diferents partitures i les omple amb força. L'etiqueta rock independent que tothom li atorga abraça músiques molt diferents i per tant no us ajudarà a ubicar una proposta força divertida, amb arrenjaments i orquestracions interessants, molts cops amb tonades tristes i melancòliques i de vegades no gens melòdiques. Més prop del pop amb guitarra elèctrica que no del rock, els catorze talls de qualitat irregular no deixen indiferent.

Un disc estimulant, més propi d'algú que busca nous territoris que no pas dels qui es conformen en recòrrer carreteres conegudes.

Salut i sort,
Ivan.

Ed Harcourt
The Beautiful Lie
EMI, 2.006