Boadella

Albert Boadella ha concedit una entrevista als lectors d'ElPaís.com, per a promocionar el seu darrer llibre, Adiós, Cataluña, que ha rebut el Premio Espasa d'assaig. No he llegit el llibre, però pel que dedueixo pel contingut de l'entrevista, crec que no m'agradaria.

I no m'agradaria, no perquè critiqui el nacionalisme català i moltes de les accions que ha emprés en els darrers anys, sinó per sectari i dogmàtic. Ja he escrit una frase prou complicada, vaig a deslligar-la.

L'actuació i el pensament polítics, per definició, han de ser sotmesos a crítica. Per tant, res a dir si algú, qui sigui, es decideix a observar, analitzar i valorar l'actuació política d'algú, i a expressar aquestes reflexions amb la veu o amb la ploma. Millor dit, si que hi ha a dir: és el que cal fer.

Però Boadella, quan valora el que s'ha fet a Catalunya en els darrers 30 anys, fa una anàlisi maximalista: tot ha estat horrorós. I a més no distingeix entre patricis i plebeus: tothom ha estat també horrorosament malament. Reben polítics (sense distinció de tendències), mitjans de comunicació, xarnegos, nacionalistes, ... excepte Federico Jiménez Losantos. Curiosament. Vull dir que quan el 90% llarg dels polítics professionals del país, i l'amplíssim percentatge de la població (segons moltes enquestes i els escrutinis electorals) que els donen suport estan d'acord en unes idees, és com a mínim molt agoserat afirmar que aquestes idees són totalment errònies i s'han transmés mitjançant una mena d'enganyifa.

Concretant: és segur que en tot el procés de normalització lingüística s'han produit errors, però el que no considero encertat és desqualificar tot el procés per alguns errors concrets, en lloc de centrar la crítica en els detalls específics. Clar que concretar demana proposar alternatives, i aquí els que només tenen llengua i no cap juguen amb desavantatge.

També jo opino que Catalunya no morirà si desapareix el català. Com molt encertadament proclama Boadella, ja ens vam polir el llatí i aquí seguim. Catalunya es transformaria, continuaria la seva evolució d'alguna manera que ara no ens podem imaginar, però la vida segueix i la nau va. Ara, deixar sense més que les forces del mercat es carreguin el patrimoni cultural de la llengua catalana, em sembla propi de bàrbars incultes; i venint d'un autor literari, una barbaritat com un cabàs.

Em resulta molt curiós que els que tant defensen la llibertat per escollir la llengua en que vols expressar-te s'oposin a que els que només en parlen una n'aprenguin una altra. Suposo que no han pensat que jo els exigiré que, per coherència, defensin el meu dret a escollir la llauna de tonyina enfront la de atún, o a seure a la terrassa on el cambrer em demanarà què vol? enfront de la que em rebrà amb ¿qué desea? ¿O jo seré un nacionalista excloent per exercir la meva llibertat?

Albert Boadella em sembla un bon director teatral i un geni com autor teatral, però com activista polític és el que ell sempre ha dit que és: un bufó.

Salut i sort,

La decepció de Zapatero

Veient José Luís Rodríguez Zapatero a la tribuna del congrés durant el debat sobre el caos ferroviari barceloní, vaig tenir la impressió que aquest home no entén el problema.

Em va fer l'efecte que el Presidente es queixava amargament de la ingratitud i la incomprensió dels polítics catalans. Dels que són els seus aliats autonòmics i dels que són els seus aliats en moments concrets a Madrid. Esbatussar-lo a ell, que ha fet tant i ha hagut d'aguantar tant pels catalans!

Pobret.

No serveix de gaire augmentar un any les dotacions pressupostàries, si has permés durant vint anys que aquestes siguin magres i insuficients. Del que hi ha queixa és de la passivitat passada, no del pressupost actual. I atenció: els pressupostos són previsions; caldrà revisar el grau d'acompliment de les inversions previstes.

Tampoc serveix de gaire que ahir, a una hora en que ja no quedaven gaire diputats ni periodistes al parlament, li digués al PP que havien fet política amb l'anticatalanisme. Perquè quan CiU recolzava el govern d'Aznar, el PSOE va fer exactament el mateix.

I tampoc serveix de gaire dir que s'està fent el projecte de l'AVE el millor que es pot, perquè resulta que no només no hi ha AVE sinó que a més ha deixat d'haver Rodalies. Com diria un client informàtic: no va.

I malauradamet per Zapatero, i pels que creiem en les bones maneres, el somriure i les bones paraules han deixat de servir-li de res. Perquè quan promets solemnement i no cumpleixes, la teva credibilitat s'ensorra, i la gent enlloc de valorar el que dius només parla de la teva cara.

Salut i sort,

Incompetència

Entenc que introduir noves línies de tren a una gran ciutat és una obra de gran complexitat i dificultat. I més fer-ho de manera soterrada i per on ja hi ha un munt de vies, carreteres, etc. I més si, com sembla que és el cas, les característiques del terreny no ajuden. És complicat, d'acord.

I sé per pròpia experiència que el Cap de Projectes és responsable de tot i no realment no controla res. Està enmig de les pressions d'uns i altres, no es pot posar a picar pedra ell mateix i la única arma que té és la informació que li donen aquells que no estan cumplint els terminis del projecte. És fotut, també d'acord.

I algú hauria d'explicar en algun moment perquè s'ha discutit durant tant de temps el traçat d'entrada a Barcelona. Que si Prat, que si Sants o Sagrera, i discutir durant anys i l'obra que no avança. Ha de ser molt difícil, ho accepto.

Però que una ministra del Gobierno de España decideixi unilateralment i sense consultar ningú (ni Generalitat, ni els ajuntaments implicats) construir una estació de manera urgent i improvisada, ni ho entenc ni li veig cap altra manera de qualificar-ho com el summum de la incompetència. Ho porta en portada El Periódico.

El Bassas ha explicat a Catalunya Ràdio que Magdalena Álvarez és cap de llista per Màlaga, una circumscripció territorial on acostuma a haver ball d'escons, i tal com estan les enquestes, no es preveu el cessament d'aquesta senyora. I més tenint en compte que l'AVE si arribarà a Màlaga aquest desembre.

A Barcelona també es jugaran força escons el proper mes de març. No sé jo si la Carme Chacón sobreviuria a un esfonsament de pisos de promoció pública a Madrid, però pel que toca no estaria malament que prengués exemple de la seva camarada andalusa i resolgués el tema de la vivenda a Barcelona. Españoles somos todos, però es veu que resolent el tema de la teva circumscripció tens el càrrec assegurat.

Salut i sort,

Gent educada

La demagògia està més de moda que la democràcia, i això porta diverses conseqüències que ara no em ve de gust discutir, però també porta que la sàtira estigui a l'ordre del dia. Vegem-ne dos exemples. El primer, muntat per les Juventudes Socialistas de Madrid.

I, com deia aquell, després de l'acció, arriba la reacció:

Salut i sort,

Reinar

Salut i sort,

Quantes dones assassinades

No m'ho hagués cregut mai, però resulta que Espanya està a la cua d'Europa en quant a violència masclista. És a dir, que no som dels països on més dones moren a mans d'algú de la seva família.

Ho he descobert gràcies a aquest article de Malapresa que cita un article de El País on apareixen aquestes dades que podeu veure a sota (i si hi cliqueu, encara les veureu millor).

Naturalment, on diu "casos per milió de dones assassinades" hauria de dir "casos per milió de dones".

Com molt bé comenten a Malaprensa, no hi ha cap motiu per alegrar-se, més aviat el contrari: si aconseguissim ser tant educats com els finesos, tant cívics com els danesos o tant organtitzats com els suïssos és possible que les nostres dones encara estiguessin més en perill.

Salut i sort,

Ara es cremen fotografies

Sembla que la darrera moda catalana és cremar fotografies del Rei Joan Carles I. Si segueixes les cadenes espanyoles de televisió, ja sigui en els seus informatius o en els anomenats de salsa rosa, a Catalunya estem a punt d'engegar una revolució republicana i de passar a Leti per la guillotina. Vegeu per exemple les notícies que publicava diumenge El Periódico, i veureu que no és ben bé així.

Jo més aviat penso que el que estem veient darrerament té molt poc de republicanisme. La ideologia republicana no es pot simplificar fins abastar només el mètode d'elecció del Cap d'Estat, és molt més: igualtat de drets, d'oportunitats, respecte per les idees dels altres, pels seus sentiments religiosos, respecte per a les persones. Ja em direu quina mena de respecte és cremar una fotografia d'algú altre.

A més, que ha fet darrerament Sa Majestat, o ningú del seu entorn, per a merèixer una reacció irada tal? Les darreres informacions que ha protagonitzat la Família Real ha estat l'habitual sèrie d'anécdotes pròpia de les revistes de xafarderies, precisament una de les coses que se li demana a una Família Real.

Una altra cosa és el que han fet d'altres en nom de la Corona o de l'honor del regne.

L'absurda censura prèvia decretada per un jutge contra una publicació humorística ha encés els ànims i ha fet vessar el got de la paciència. Got que s'havia anat emplenant a base d'agressions verbals, mentides i promeses incomplertes. A Espanya encara hi ha molta gent que no distingeix entre oposar-se a determinades opcions polítiques sorgides de Catalunya (perfectament legítim) i oposar-se a Catalunya. Per a mí, afirmar públicament que ens volem endur els diners d'altres és això últim. També hi ha massa gent que no té cap mena d'escrúpol en mentir descaradament, i fer servir Catalunya com a objecte de la falsedat, per a aconseguir les seves finalitats polítiques. Dir que a Catalunya es persegueix el castellà és això, i no li trobo cap verb millor que mentir. I crec que no cal recordar allò de "aceptaré el Estatut que venga de Catalunya".

Aquí hi ha gent que paga un munt de diners d'impostos i que ha patit apagades de llum i rodalies de tercer món; i que ha vist per televisió la ràpidament reconstruida terminal nova de l'aeroport de Madrid; i que a Malaga i Oviedo arribarà l'AVE gairebé el mateix dia que a Barcelona; gent que quan des d'esquerra i des de dreta els han dit que no són solidaris (per dir-ho finament) no han sentit a ningú, ni de dreta ni d'esquerra que els defensés. Us extranya que hagi cabreig?

Afegeix que aqustes persones hagin demanat el bitllet del metro en castellà, el guardia urbano de torn els hagi parlat en castellà, qui els ha atés al bar o a la botiga ho hagi fet també en castellà, tot això sense problemes, i que s'hagi d'escoltar que ell (o ella), està perseguint els que parlen en castellà. Ha de somriure? I després ve la presa de pèl estatutària, en que un senyor de Lugo ens ha de dir si som nació o no, i què és millor gestionar l'aeroport de Barcelona des de Madrid i no des de Barcelona.

L'extrany no és que es cremin imatges del Rei; l'extrany és que no intentin cremar el Palau d'Hivern.

Salut i sort,

País petit

L'altre dia a l'On vols anar a parar de Catalunya Ràdio es feien ressó del ressó mediàtic que ha tingut l'estrena de Stalin, l'obra que Josep Maria Flotats acaba d'estrenar a Barcelona. Concretament, comentaven que a l'estrena van assistir representants del món cultural, polític, artístic i social català, i que havien desplaçades unitats mòbils de diverses ràdios i de tres programes de TV3.

I no cap mitjà de comunicació de Madrid.

Primera part: ells

A Madrid no consideren notícia que Flotats, tan admirat quan interpretava Arte a la capital del regne, hagi estrenat a Barcelona; igual que no ha estat notícia cap concert de la gira Dos pájaros a tiro i ara que Serrat i Sabina paren a Madrid sí que surten a la tele.

O són molt mandrosos, o el seu món és molt petit. El primer ... és comentable, i qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. El segon és propi dels nacionalismes paletos i excloents, o millor dit, amb complexe de superioritat.

Voler ser una televisió (o un diari, o una ràdio) d'abast estatal i cobrir preferentment una ciutat del territori, encara que sigui la capital, fa de mal païr.

Però, allà ells! Hom és responsable dels seus altres i no dels dels altres, per tant no li veig el sentit a continuar debatint si està bé o no el que fan els altres, en aquest cas.

Segona part: nosaltres

A Madrid no consideren notícia que Flotats, català universal, hagi estrenat a Barcelona; igual que TV3, la nostra, no s'acostuma a fer cap comentari sobre les estrenes al Teatro Real o al María Guerrero, posats per cas.

Una de dos: o la cultura en català (teatre, cinema, televisió, literatura, etc.) és només de consum exclusivament local, o té vocació universal. En el primer cas (a banda que estaria condemnada a una fatal decadència), la primera part d'aquest article no té sentit.

En el segon cas, perquè no es fan anuncis dels nostres productes no només a TV3 sinó també a TVE o a Tele5? Si volem que ens comprin, anunciem-nos. Promocionem-nos. No ens amaguem darrera del són tancats i no ens estimen.

Aquest complexe d'inferioritat (¡quiero que hables de mi libro!, quin ridícul) no ens escau gens, si volem tornar a ser presos seriosament. No és propi de qui sap que té una oferta atractiva i de qualitat. Per cert, la tenim?

Per altra banda, si Catalunya té de debó voluntat d'influir en tota Espanya (opinió meva: l'hauria de tenir), els nostres mitjans de comunicació no ho reflecteixen. Els diaris que s'editen a Barcelona són d'abast autonòmic, igual que la ràdio i la televisió (per imperatiu legal) que fem.

A banda que no vulguin mirar endins nostre, no ens estarem tancant?

El meu país és molt petit, cantava Llach. Tant petit que els de fora no el consideren prou important per parlar d'ell, i els de dins frisen per fer parlar.

Salut i sort,

Motius per barallar-se

En Pau i en Pere s'han barallat. Van començar xerrant tranquilament i agradablement al voltant de dues cerveses i van acabar a bufetades.

Tot va començar quan van posar-se a parlar de les seves respectives parelles. En Pau deia que la Marta és la noia més maca i més maravellosa del món. Que si la seva gràcia al parlar, que si el seu bon gust amb la roba, que si tothom l'aprecia i és el centre d'atenció a totes les reunions. No acabava.

El Pau replicava que la Marta no només és molt bona sinó que cada cop és millor. A més de ser molt treballadora i molt tenaç en tot el que es proposa, tot ho fa amb traça i intel·ligència, tant la seva feina, com els hobbies, com les tasques amb les que ajuda a diverses ONGs.

No hem pogut treure l'entrellat de qui va ser el primer, però la qüestió és que un va començar a dir "però la meva és la millor", i l'altre li va contestar que "de cap manera, la teva no li arriba a la sola de la sabata a la meva". Naturalment, aquesta discusió, irresoluble racionalment, va anar pujant en volum i intensitat, tant de soroll com de vehemència. I va acabar amb els cambrers intentant posar pau i repartint estopa.

Ves quina bestiesa barallar-se per la pròpia dona! Molt millor, més elegant i intel·lectualment reconegut, és barallar-se sobre les maneres de pintar un drap. Una de les modalitats clàssiques és agafar-ne un de groc i sotmetre a votació si pintar-li dues franges horitzontals vermelles, o quatre barres verticals. Aquí si que pots organitzar-ne una de grossa.

I després de la baralla, per molt que algú us digui que si les ferides o els blaus, vosaltres podeu replicar ben orgullosos donant-li la culpa de qualsevol cosa a que l'altre volia pintar el drap de la manera equivocada.

Salut i sort,

El bàsket fa 72 anys

La Vanguardia d'avui publica a la seva edició en paper (que no a la seva web) un interessant article sobre el Letònia-Espanya de bàsquet de ... fa setanta-dos anys.

Perquè a l'any 1935 es va jugar el primer europeu de bàsket i la final va enfrontar els letons, que la van guanyar, amb els espanyols, que la van perdre. Resulta interessant llegir entre línies com ha canviat Espanya en aquest temps.

El viatge fins a Suïssa, on es cel·lebrava la competició, la va pagar de la seva butxaca el president de la Federación Española de Baloncesto. Avui en dia els dirigents més aviat s'aboquen diners a les seves butxaques.

El pívot de l'equip espanyol (pels no entesos, la posició on juguen els més alts) feia metre i setanta-cinc centímetres. Avui en dia no jugaria a cap esport professional, i pel bàsket ni se'l mirarien.

Espanya es va classificar per l'Europeu en el que va ser el seu debut internacional, un partit jugat a Madrid i arbitrat pel sel·leccionador espanyol (sic) enfront Portugal. Els jugadors espanyols van sortir al camp amb la consigna de no botar la pilota, donades les males condicions del terreny de joc.

¿Cualquier tiempo pasado fue mejor?

Salut i sort,

Sobre la mort d'Antonio Puerta

Suposo que a hores d'ara no queda ningú a tota Europa que no sàpiga qui va ser Antonio Puerta i com ha mort. Vagi per davant que la seva mort em va impressionar molt i em sap molt greu. Però m'agradaria que parlessim cinc minuts de tot el que s'ha organitzat al voltant d'aquest traspàs.

Primera idea: només el FC Barcelona i el periodista Ramon Trecet s'han manifestat públicament en un sentit constructiu. Fem quelcom per a que això no torni a passar. El Barça, oferint una quantitat poc més que simbòlica de diners per a la recerca en malalties cardiovasculars. El periodista, proposant la cel·lebració d'un congrés mèdic especialitzat. Repercusió d'ambdues iniciatives? Gairebé zero.

Segona consideració. La mort d'una persona jove, i més quan fa goig, és popular i sembla que bona persona, és especialment conmovedora. Però d'aquí a les manifestacions de dol que hem presenciat, hi ha molta distància. Ningú no s'ha demanat pel grau de sinceritat que ha hagut en tant de dolor i tanta solidaritat. Digueu-me malparit o malpensat, però crec que aquí hi ha molta exageració, molta hipocresia i molta postura políticament correcta, que és la manera fina de dir-li a la hipocresia avui en dia.

Tercer concepte. La setmana passada vaig haver d'esmorzar amb la fotografia de la companya de Puerta, embarassada i desconsolada, plorant a l'enterrament de l'Antonio. Em temo que ella i els seus éssers estimats també van haver d'esmorzar aquella fotografia. No discuteixo que sigui legal publicar aquesta mena d'imatges a primera plana. Però si qüestiono que sigui moralment correcte i de bon gust. Quan els periodistes parlen d'interès informatiu, no volen dir interès econòmic i morbós?

I després dels tres plats, les postres. No ha estat la única mort recent d'un esportista en circumstàncies semblants. A Brielandia m'entero d'una altra, que tampoc no serà la darrera. Amb aquest altre noi no ens hem de solidaritzar? O és que el saldo de plors ha quedat a zero, com si fos una targeta de crèdit?

Quan la Mary Santpere va reaparèixer als escenaris després del suicidi del seu marit, el primer que va dir va ser la vida continua. No només això, la vida sigue igual, que cantava Julio Iglesias.

Salut i sort,

Partits impotents

Llegeixo unes declaracions del conseller Huguet a El Periódico. El que em sembla més significatiu és el següent:

El conseller va apel.lar a la societat civil --"la que de tant en tant es mobilitza i de tant en tant desapareix"-- perquè fixi un programa de les infraestructures que Catalunya necessita per als pròxims 15 anys, i que comprometi a tots els partits catalans en la seva defensa.

No és pas el primer cop (ni serà el darrer) que un polític demana l'ajut de la societat civil, i és un tema que ens hauria de fer reflexionar. Quan demanes ajuda, ho fas perquè no te'n surts per tu sol.

El que està dient el Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa és que ni ell ni el partit en el que participa (ERC) no tenen prou força com per a aconseguir l'objectiu que desitja. Com que tampoc apel·la a l'acció del Govern o a la unitat dels partits catalans, dedueixo que tampoc no confia pas en aquests altres mecanismes polítics.

I com que no sap què més fer, ens traspassa el marró a la societat civil. És a dir, el representant que hem escollit (aquest senyor és diputat al Parlament de Catalunya) per a resoldre els nostres problemes, li diu als seus representats que s'espabilin, que si ells no es belluguen no hi ha res a fer.

Certament, hi ha moltes coses que els polítics no poden fer per si mateixos. I concedeixo que quan no tens elements efectius de pressió, negociar és una tasca molt feixuga i desagraïda. Però el que ha fet aquest home, i que han fet abans altres rivals i companys seus, em sembla molta barra. El mecanisme tradicional per a demanar el recolzament de la societat civil ha estat sempre la manifestació pública, ja sigui multitudinària i socialment transversal, ocupant els carrers, o molt més selecta, organitzant actes com el d'IESE en favor de la gestió autònoma de l'aeroport. Com que no compta amb rebre un gran suport, Huguet no prova de mobilitzar ningú concret.

Tinguem a més en compte que en el sistema polític actual són els partits els que a la pràctica decideixen, i no sempre de manera democràtica, quines persones poden ser candidates a representar la societat en les institucions públiques. Si ells no poden fer la feina, i a més no tenen ningú millor per a fer-la, per a què els volem?

La política catalana, i també l'espanyola, està òrfena de líders capaços. Tenim un greu problema.

Salut i sort,

Dret a decidir

Darrerament El País ha publicat dos articles on denuncia les dificultats que han d'afrontar moltes dones a Espanya si volen interrompre voluntàriament el seu embaràs. En el primer, se centren en que molts pocs centres públics donen atenció efectiva a les que volen avortar. En el segon, exposen un parell de casos concrets, posant l'èmfasi en l'actuació de persones concretes.

No crec que avortar aporti felicitat a ningú. Quan es fa, és que quelcom que s'hauria d'haver fet abans no ha sortit bé, generalment. O que es vol evitar un mal més gran. Trobo que ha de ser sempre una decisió molt dolorosa. I en un cas així, l'últim que necessites és que vingui un desconegut amb gorra de poderós i decideixi per tu què has de fer i què no pots fer.

Ens trobem aquí en un tema recorrent a Espanya. El funcionari públic exerceix un poder, una potestad. I no hauria de ser així. El funcionari públic hauria d'estar al servei dels ciutadans, de la societat. Només així prendrà decisions pensant en què és millor pel pacient, per la persona, pel ciutadà, i no quina decisió seva personal li escau més o li sembla més adient a ell mateix.

Salut i sort,

España, donde más subieron los precios en restaurantes y cafés con la introducción del euro

Publica ELPAIS.com que la Comissió Europea ha elaborat un informe que constata el que milions d'espanyols ja sabiem. Potser que ens contractin a nosaltres, enlloc de continuar pagant als funcionaris actuals?

Una de les conclusions de l'informe és quantificar la pujada de preus al sector restauració: un quaranta per cent. Es diu aviat.

Una altra conclusió de l'informe, no menys interessant, és que la major part de la ciutadania té una impressió subjectiva que no casa amb les dades estadístiques. Aquesta és una conclusió errònia, crec jo.

Les dades estadístiques estan fetes d'una determinada manera, amb un cert objectiu i els números resultants (les dades) són completament correctes. Per altra banda, ningú millor que un o una ama de casa per a saber si la vida està cara o barata.

Perquè no casen les dades macroeconòmiques amb les impressions ciutadanes? Perquè no mesuren el mateix. Només us cal considerar que la pujada en el preu de la vivenda no es reflecteix a l'IPC, perquè no entra a la cistella de preus del panell. O, millor encara, reviseu el vostre pressupost mensual. Si sou un treballador de l'àrea de Barcelona, que es veu forçat a dinar i potser esmorzar fora de casa, digueu-me què suposa en termes microeconòmics una pujada del 40%.

Per la macroeconomia, es veu que ben poc.

Salut i sort,

Bienvenido, Mr. Marshall

Reivindico que la Filmoteca ens ofereixi la possibilitat de tornar a veure, en pantalla gran, aquest gran clàssic del cinema espanyol.

A banda de la comicitat i la ironia plena de mala baba que ens ofereix el film, opino que és de gran actualitat a Barcelona. Primerament, perquè ja hem vist una reedició de les peripècies de les autoritats locals davant de l'americà que portarà el manà. Woody Allen mai no ha anat a recollir un premi, ni tant sols un Oscar, però ha hagut de plegar-se a una presentació del seu film a Barcelona (perquè cobra una subvenció escandalosa, ja en parlarem) envoltat de polítics per a que aquests puguin sortir a la foto.

I després, perquè igual que Villar del Río en el seu moment, també els habitants de Barcelona estem superant un munt de desgràcies i necessitem ajuda. A la pel·lícula no es fa esment de la Guerra Civil, però les seves conseqüències econòmiques planen sobre la depauperada població. Aquí, lliurats de l'inútil de Clos hem caigut sota la fèrula de l'Hereu, què sembla que va pel mateix camí.

I ara estem esperant que el Mr. Marshall espanyol agafi el pont aeri i ens vingui a donar algunes engrunes de solidaritat, perquè estar a Espanya va d'això i es veu que demà potser ens tocarà a nosaltres.

Malauradament, el seu viatge s'ha hagut d'ajornar perquè a les Canàries necessiten més la solidaritat que nosaltres. Les coses continuen pintant malament. No perquè un (pavorós) incendi sigui més greu que una (irritant) interrupció del suministrament d'energia, que no ho discuteixo. Perquè fa tota la impressió que la Política d'aquest país no consisteix en planificar actuacions, atendre necessitats i executar solucions, sinó més aviat en atorgar favors a aquells que (discrecionalment) dius que ho necessiten més.

Salut i sort,

El jueves, segrestat

M'assebento del segrest de la revista El Jueves i no puc reprimir el record de la transició, quan es segrestaven Cambio16 i Interviu, i El Papus rebia les bombes de l'extrema dreta.

Gràcies a Francis Black i a un correu que m'envia el meu amic Alfred puc veure la polèmica portada. Anem a pams.

La trobo grollera i poc intel·ligent. Crec que la ilustració podia haver estat una altra i el resultat hagués estat més efectiu, ja que la polèmica no hagués anat pel cantó del bon gust, sinó estríctament per la qüestió política subjacent.

Però no la trobo pas il·legal. I cas que ho fos, ja tenim tribunals per a dictaminar-ho, oi? Per tant no entenc perquè s'ha impedit a la població accedir a aquesta expressió d'opinió i humor satíric. I que el lector, com ho faria el jutge després, jutgi.

Com en tota actuació severa, la reflexió que ens hem de fer no és només perquè en aquest cas s'ha actuat. També cal plantejar-se perquè en altres casos no s'ha procedit amb la mateixa diligència contra expressions d'opinions que podien atemptar contra l'honor o la dignitat d'altres.

Recordo a José Bono surtin per televisió dient que cal estar malament del cap per a defensar el plantejament de finançament autonòmic que feiem alguns. O al locutor estrella de l'emisora dels bisbes relacionant al Parlament i el govern de Catalunya amb la banda terrorista ETA. No eren expressions exagerades i potser també de mal gust? No ofenien ningú?

Salut i sort,

El nou himne

A manca de valors de més volada, aquest simpàtic cor ha trobat una sèrie de bens patris que gaudeixen de merescut consens entre tota la ciutadania. Bé, hi ha el cava per enmig, i no recordo haver escoltat la sidra, ... però igual aquesta és la manera que s'acabin absurds boicots o que molts s'adonin de les xominades que defensen uns quants.

Salut i sort,

Catalunya 5, Espanya 3

És possible que ara el Món s'acabi per culpa d'aquest partit, però jo no ho crec.

Hi ha unes quantes coses que no entenc. Com per exemple, perquè aquesta sel·lecció espanyola no és representativa. O perquè els organitzadors van confondre l'himne espanyol amb el God Save The Queen. Suposo que els iacutians són tant mal organitzadors com els australians, però en qualsevol cas no passa de ser una anécdota ridícula.

El fet que Catalunya hagi guanyat Espanya en un partit de futbol sala no li canviarà la vida a ningú. Això no és un Barça-Madrid i no es mouen milions. El que no m'explico és que s'estigui muntant un altre sidral per això. Realment, els polítics tenen ben poca feina, que es dediquen a aquestes qüestions tant trascendents ...

I és que jo sóc de ciències, o sigui que només m'empasso allò que em raonen molt detalladament. Potser perquè les matemàtiques no enganyen, potser perquè només tinc una capacitat massa limitada per entendre les coses, però necessito una certa dosi de lògica per entendre el que m'expliquen. I aquí em trobo en que si un grapat d'espanyols juga contra un altre grapat d'espanyols que es diuen Bargas a Toledo, està bé; però que si juguen a Rússia i contra uns altres espanyols que es diuen Catalunya, està malament. No arribo. Ho sento, però no arribo a comprendre-ho.

I esperat a que entrin en acció el trio identitari Xavier Rivera, Alejo Vidal-Quadras i Alberto Fernández Díaz. Tantes bufetades verbals que s'han emportat CiU i ERC per repartir carnets de catalanitat segons ells, ara resulta que el PSOE diu qui és prou bo per jugar en nom d'Espanya i qui no.

Escolteu, acabo de tenir una idea collonuda. Igual el que cal és això: muntar una competició entre sel·leccions espanyoles de futbol, de sala i del de debó, per a veure quina és prou bona per anar a jugar els Mundials i les Eurocopes on sempre partim com a favorits i mai no guanyem més que somriures condescendents. Igual així fariem alguna cosa més lluïda ... Clar que els de futbol sala si que són campions del món, com els de bàsket i hoquei sobre patins i waterpolo, i com ho van ser els d'handbol. Potser és que els que juguen a bàsquet, a handbol i a altres esports minoritaris no són tant espanyols com els futbolistes? Deu de ser això, perquè la perenne excusa del fracàs de La Roja és la manca de cohesió nacional. Però no em feu cas, que jo sóc un nacionalista excloent i identitari, estic tancat al món i per tant no tinc un criteri fiable.

I si tant d'interés nacional era el partit, bé el podien haver donat per televisió, no? Per una vegada que guanyem un derbi ...

Salut i sort,

Comunitats autònomes

Segons sembla, si fem cas del que diuen els diaris, els partits socialista i popular estan negociant qui governarà les comunitats autònomes canària i navarresa.

Naturalment, no discutiré pas el dret que tenen dos partits polítics a debatre temes del seu interès i en concret a prendre decisions polítiques que afecten els ciutadans. Per això hi són. Però m’estranya molt que a ningú no li faci una certa angoixa, no ja aquesta negociació, sinó la simple possibilitat que es produeixi. M’explico.

Els ciutadans han votat. Ho han fet després que els diversos partits els han estat explicant quines són les seves propostes de futur i perquè ells mereixen més que els altres la confiança de la població. No he seguit al detall la campanya, però m’imagino que s’han pronunciat frases de l’estil "no permetrem que els de l’altra banda facin això i allò, que seria un desastre". O "tal cosa que prometen aquells és una mentira i a més és impossible i són uns impresentables". Si creieu que exagero, m’aviseu.

I ara, com que els resultats que han sortit no els acaben d’anar bé, els partits han decidit arreglar-ho. Canviaran cromos. Un grup de dirigents de tots dos partits, cap d’ells (o molts pocs d’ells) escollit democràticament pels ciutadans canaris i navarresos, decidiran si és millor que l’arxipèlag sigui afortunat amb un polític socialista, o si a Navarra poden governar qui decideixi el seu parlament, votat per la població. No dic el poble, que queda molt cursi.

Afortunadament, sembla que s’ha esvaït el perill d’una involució conservadora sobre les Canàries, que corrien perill de ser arrassades per un tsunami que hagués esborrat tots els serveis socials. I també sembla que Navarra ja no corre perill de ser venuda per la decisió d’uns quants indesitjables reunits en una habitació fosca i tancada. No fa gaire va haver una gran manifestació, avisant d’aquest perill.

I suposo que el que la gent demanava era que, ja que els diuen que són una comunitat autònoma, poder decidir autònomament què com s’ha de governar la comunitat. I no que ho faci un grup (de terroristes, de polítics, del que sigui) que ningú no ha escollit i sense demanar-li l’opinió a ningú.

Molts dels votants deuen de demanar-se si no hagués estat més barat i més divertit haver atorgat els càrrecs polítics als guanyadors del darrer Gran Hermano o programa semblant. Hagués estat més divertit, més barat i segurament haurien escollit algú igualment capaç.

Salut i sort,

La política més atraient?

El que veieu a sobre l'escenari disfressat d'Elvis no és altre que Ariel Santamaria, flamant regidor de l'Ajuntament de Reus. I no és un concert, sinó un míting-concert.

Mentre els polítics pretesament responsables diuen que la culpa de l'abstenció és d'altres, d'altres aconsegueixen representació a les institucions democràtiques. Un cop obres la porta al primer, ja no hi ha qui els aturi.

A YouTube podeu veure més clips d'aquest personatge, que també ha aparegut a El País, i que a ben segur a partir d'ara serà habitual de programes més o menys seriosos de televisió i ràdio.

Diuen que en democràcia, cada poble té els qui es mereix. O no?

Salut i sort,