Good Night and Good Luck

Clooney signa un film de forma austera i gran contingut.

Mentre veia la pel·lícula, i immediatament després de sortir del cinema, vaig criticar la manera d'explicar la història. Vaig tenir la impressió que no havia una trama argumental, sinó que el Clooney-director s'havia limitat a presentar una sèrie de moments cronològicament ordenats en el temps i relacionats amb el petit àmbit de l'emissora CBS i el seu programa de notícies polítiques comentades. Quan li vas donant voltes a tot plegat, resulta que la vida és això, la majoria de vegades la gent no es proposa ensorrar el mur de Berlin o derrotar la censura, sinó que el que vol és denunciar una injustícia concreta i treure endavant un tema molt particular. I un altre, i un altre més. I això, aquest estat d'ànim, el film el trasllada molt bé.

El Clooney-guionista centra exclusivament la seva mirada sobre l'equip del programa. Potser influït per son pare, periodista de professió, Clooney ha rebutjat la opció d'explicar una trama política (que hagués fet Oliver Stone amb aquest material?) i el que ens explica és la vivència de gent normal en un moment excepcional de la història política americana. La decisió de representar tant McCarthy com els altres polítics només a partir de filmacions originals reforça aquesta perspectiva televisiva: no és la realitat el que veiem, sinó la visió de la realitat que ens ofereix la televisió. I un altre detall: per a explicar la història no ha necessitat més que la hora i mitja clàssica, igual que els grans films de tota la vida.

El Clooney-actor, igual que la resta dels seus companys, ho fa bé i punt. Tots responen solventment uns personatges sense massa complicacions i on destaquen David Strathairn (impresionants els primers plans sobre ell) i Ray Wise en el paper del periodista massacrat pel seu passat esquerrà.

El Clooney-productor ha estat molt valent. No tant per escollir l'espinós tema del film, que admet una lectura actual políticament correcta, proamericana i anti-Bush, molt del gust del Hollywood progre, com per haver-la rodat en blanc i negre. Aquesta opció, juntament amb els talls de jazz, li dóna un aire retro que li escau molt bé al film.

Quan vaig sortir del cinema pensava que havia vist una bona pel·lícula. Ara crec que vaig veure l'estrena d'un futur clàssic. Farà George Clooney el mateix tomb que Robert Redford, passant de cara bonica a autor?

Salut i sort,
Ivan.

Syriana

Regla de tres: Syriana és a la política internacional el que Traffic al tràfic de drogues.

Ambdós films comparteixen guionista, i a més el guionista és qui ha dirigit aquest film, on tant Soderberg (director de Traffic) com Clooney (presumpte protagonista de Syriana, fins que va patir el famós accident) són els productors. Si algú em digués que a més comparteixen l'equip de montatge, m’ho crec: són dues pel·lícules calcades.

Syriana és un film trepidant, sense ser d'acció. Té un ritme viu i fluid, que elimina la possible incomoditat d'una trama complexa i enrevesada, que es va entenent mica en mica. L'absencia de seqüències d'acció ajuda a centrar-se en les motivacions de la trama més que en els detalls anecdòtics. Per mi és un encert, però em quedo encuriosit de com estava plantejat el film quan era el biopic d'un espia de la CIA, amb més metratge i protagonisme de Clooney. Potser ho veurem a una versió especial en DVD?

Les interpretacions són totes correctes (discutible el cas del Matt Damon) i només m'ha cruixit la descripció d'un barri de Beirut controlat per Hezbollah. Diria que les coses han canviat una mica. Si sou sensibles (com jo) aneu amb compte amb una escena de tortura: no es veu res, però fa molt mal.

El que més m'ha agradat és la doble moral, del personatge Bennet Holiday: economista respectable, és incapaç de perdonar l'alcoholisme, el tabaquisme i la decadència econòmica de son pare, però accepta perfectament la corrupció política i econòmica a gran escala.

Com a descripció del american way of life, és demolidora. Com a pel·lícula, molt correcta i entretinguda.

Salut i sort,
Ivan.

Nominacions, les de debó

Com cada any, ja tenim aquí una de les llistes més famoses del món: la dels nominats als Oscars.

Us sembla de fer pronòstics sense haver vist la majoria de films? Us adelanto algunes idees, a primer cop d'ull:

George Clooney és clar favorit a algun premi que no serà el de millor actor secundari, seguint la tradició d'Emma Thompson (Sense and Sensibility) i la parella Affleck/Damon (Good Will Hunting).

Brokeback Mountain, millor film; però Spielberg millor director, per compensar.

Dos films que donin canya a Israel, el mateix any, és molt. Si Munich obté algun premi gros, Paradise Now perd opcions i la francesa Joyeux Noèl guanya punts a les travesses.

Em sorprén moltíssim que cap dels dos films signats per Spielberg acapari nominacions tècniques (direcció artística, maquillatge, etc.) quan totes les pel·lícules que fa aquest senyor, si es caracteritzen per res, és que estan impecablement ben fetes.

Quants Oscars té John Williams? Quantes nominacions? Quantes nominacions és capaç d'aconseguir en un sol any? Aquest home es capaç de trencar tots aquests registres. Probablement és més senzill comptar les vegades que ha escrit una banda sonora i no l'han nominat.

Seguirem amb el tema. Salut i sort, Ivan.